dimecres, 24 de desembre del 2008

Dones que lluiten: Anna Politkóvskaia


Anna Politkóvskaia, periodista rusa de 48 anys, va ser enverinada a la seva casa de Moscow. Aquesta dona encarnava la valentia, l'honestedat i la llibertat. Es va especialitzar en denunciar les tortures i humiliacions que pateix el poble txetxè.

Anna Politkovskaya va néixer com a Anna Mazepa a Nova York, el 1958, on els seus pares, ucranians treballaven com a diplomàtics a les Nacions Unides. Va estudiar periodisme a la Universitat Estatal de Moscú, graduant-se al 1980 i començant la seva carrera en el diari Izvestia.Des del juny de 1999 fins al 2006 va escriure una columna diària per al Novaya Gazeta. Va publicar diversos llibres premiats, sobre Txetxènia i el règim del president Putin. El llibre més recent és La Rússia de Putin.Va estar involucrada en diverses ocasions en negociacions per alliberar hostatges relacionats amb Txetxènia. Al febrer de 2001 va ser arrestada per denunciar les fortes mesures de repressió al país. També es va implicar molt en donar suport en drets legals a les famílies de les víctimes. Durant la crisi dels hostatges de l’escola de Beslan, al setembre de 2004, de camí cap a Beslan per ajudar en les negociacions amb els segrestadors, va caure violentament malalta i va perdre la consciència. Va acusar de haver estat enverinada després de beure un te a l’avió. A hores d’ara encara no ha estat determinada les causes de la seva malaltia.En unes recents declaracions va citar: “Algunes vegades, les persones paguen amb les seves vides per dir fort el que pensen. En efecte, un fins i tot pot ser assassinat per donar-me informació. No sóc l’única en perill. Tinc exemples que ho proven.”Va rebre grans aclamacions pel seu treball a Txetxènia. Va ser una cronista d’excepció dels assassinats, tortures, violacions, segrestos i desaparicions de civils de Txetxènia en mans de les tropes russes.Va rebre diversos premis: Premi de la Unió de Periodistes russos (2001), Premi pels Drets Humans en Periodisme d’AI UK (2001), Premi Olof Palme (2004), Premi per la Llibertat i Futur dels mitjans (2005).Va ser trobada morta per quatre trets, el passat dissabte 7 d’octubre de 2006, al replà de casa seva a Moscú, on vivia amb la seva família. Tenia dos fills.

Homenatge a Anna Politkovskaya
(publicat al Diari de Balears, divendres 13 d'octubre)
En la dècada dels 80, Pavel Fedulev era un més d'entre els delinqüents de baixa estofa que infestaven els carrers de Yekaterinburg, la capital dels Urals. A començaments dels anys 90, però, havia reunit el capital necessari per fer-se amb una destileria on s'elaborava un vodka d'ínfima categoria anomenat Palenka. L'operació seguia un esquema típic del moment: un delinqüent es fa amb una part del pastís de l'estat gràcies al suborn a funcionaris i forces de l'ordre.
La biografia de Fedulev, que mostra una de les més espectaculars progressions dins de l'economia mafiosa de la Rússia de Putin, és una successió de fraus i crims. Per a una de les seves operacions, s'associa a Andrei Yakushev, un pròsper home de negocis dels Urals, que li deixa una gran quantitat de doblers per a un negoci. Fedulev, després de multiplicar el capital, i per no prendre's la molèstia de tornar el préstec, contracta un assassí professional que liquida Yakushev. Mai se'n va saber res, del cas obert. Andrei Sosnin, un altre oligarca amb qui Fedulev va aconseguir fer-se amb el control de les principals indústries metalúrgiques i minerals dels Urals, va córrer la mateixa sort que Yakushev. I el cas obert als tribunals, també.
Fedulev no és un home que s'hi posi per poc: el 1997 s'associa amb Uralmash, l'organització mafiosa més gran de Rússia. El més sorprenent és que gosa disputar, i guanyar-li, a aquest sindicat del crim la propietat la comercialització del vodka il·legal.
De forma també característica, Fedulev va aconseguir la potestat de nomenar els responsables dels Urals de les unitats policials de lluita contra el crim organitzat. Els seus tentacles arriben molt lluny: el 2003, Putin nomena com a cap del GUBOP, la direcció estatal contra el crim organitzat, Nikolai Ovchinnikov, el cap local de policia de Yekaterinburg amb qui Fedulev havia teixit una sòlida aliança als seus començaments.
Fedulev no va poder evitar el pas per la presó. Va aconseguir dur-l'hi Yuri Altshul, un antic espia que havia estat el seu lloctinent però que se sentia traït: Fedulev no li donava la part dels negocis que ell pensava que li corresponia. L'episodi se situa en la línia de pujada meteòrica i criminal del nostre protagonista: Fedulev surt de la presó per ordre personal de Vasili Kolmogorov, delegat del fiscal general de Rússia, i Yuri Altshul mor d'un tret al seu cotxe. Un tercer crim que tampoc no ha estat mai aclarit.
La resta de la història de Fedulev segueix en la mateixa direcció, incloent l'apropiació fraudulenta de les immenses companyies Kachkanar i Uraljimmash, el suborn als jutges que havien de veure els casos i, naturalment, el pas per la política: Fedulev va ser diputat provincial i és un dels puntals i finançadors als Urals de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin.
Aquest relat està extret de La Rússia de Putin, un dels llibres de la periodista Anna Politkovskaya. Per contar històries com aquesta, i sobre la guerra bruta a Txetxènia, va ser assassinada el passat cap de setmana a casa seva. A Moscou, al cor de la Rússia de Putin.

(Extret del bloc de Miguel Àngel Llauger)

Els dilemes morals en Antígona


Fa dies que no escrivim. Dies d'exàmens, d'avaluacions. També d'amics i amigues invisibles, bones i males notícies, d'acomiadaments i abraçades, bons desitjos i bombons...
Em quedaven per escriure les dues últimes sessions. L'última van treballar les percussions corporals, per tal d'anar investigant la primera escena. Vingué Vicent i ens va fer passar una bona estona. (mireu el bloc de les julietes)

L'anterior va ser distinta. Intentàrem treballar la relació entre Antígona i Creont, de nou... com és de complicada! Situar a cada personatge en un costat, en blanc i negre, en amor i odi, és massa simplista i poc efectiu. Al final haguérem de tornar al principi, a una nova lectura del diàleg entre ambdós, quan ella és conduïda a la presència del rei. i jo ara us plantege una pregunta: si en lloc de Creont, un rei "sobirà" i suposadament tirà, hagués estat un Parlament, un govern democràtic qui hagués ordenat la condemna de Polinices, ens resultaria als lectors actuals igual d'odiosa la seua sentència? Quina hagués estat la resposta d'Antígona? Continuaríem oposant, com Espriu o Brech, tirania a democràcia?
Ja teniu dilema moral per a aquestes vacances.
Moltes besades i bones festes.
Ah! vingau en la feina feta que us faré un examen...

dimecres, 10 de desembre del 2008

Un Nobel per la PAU: Rigoberta Menchú

Rigoberta Menchú
Indígena maya quiché. Nieta de mayas, esposa de Ángel, madre de Mash. Nació en Chimel, una aldea de las montañas del Quiché guatemalteco, en 1959. A los 19 años comenzó a militar en el Comité de Unidad Campesina (CUC), mientras el ejército nacional llevaba a cabo su campaña de "tierra arrasada" contra la población sospechosa de pertenecer a la oposición armada. Según sus testimonios, recientemente calificados de medias verdades por un investigador estadounidense, su hermano menor fue secuestrado y asesinado por el ejército, su padre quemado vivo junto con otros veintinueve ocupantes de la embajada de España y, pocos meses después, su madre también moría torturada. Rigoberta salió del país y se refugió en México a los 21 años, donde fue acogida en Chiapas por el obispo Samuel Ruíz García. Al año siguiente volvió a Guatemala pero muy pronto tuvo que refugiarse en Nicaragua y luego otra vez en México.Desde allí inició una serie de viajes cuyo epicentro fue Ginebra, donde participaba en el grupo de trabajo de la ONU sobre poblaciones indígenas. En 1988 regresó otra vez a su país; fue encarcelada inmediatamente y se vio obligada a partir de nuevo al exilio. Participó en la organización de los encuentros indígenas previos a la conmemoración del quinto centenario de la llegada de los colonizadores españoles a América. En 1992 fue galardonada con el Premio Nobel de la Paz y actualmente se dedica a actividades en favor de los derechos humanos.

Per seguir amb testimonis, clica ací



dimarts, 9 de desembre del 2008

Dones que ploren guerres: Roses Blanques per la Pau

" Són moltes les maneres en què les dones han intervingut per tractar de posar fi a la violència i transformar els conflictes en oportunitats de creixement i desenvolupament per a les seues societats. "quan s'escolta a les dones -afirma Nacions Unides-, es consideren qüestions que per altra banda quedarien fora dels processos de pau". (...)
Si escoltem les veus de les dones, arribaran a les nostres consciències moltes dones que il.luminaren el coneixement des de la ciència, o la cultura, per encoratjar a una vida més digna, més creativa i més justa. Dones que fundaren iniciatives valuoses que, sovint, es fan invisibles front l'impacte mediàtic de la violència i la confrontació"
Fragment del manifest Roses Blanques per la Pau, de Dones en Unió.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Qui sóc, qui ets.

Dimecres vingué Valentí. L'estàvem esperant, com qui espera un amic estimat i sovint absent; volíem mostrar-li el que havíem treballat, n'estem orgulloses del procés. Ja sabeu que Antígona no és senzilla: és un drama, no hi ha qui s'entenga amb l'arbre genealògic de la família i a més a més estem encara investigant. I ja sabeu què és això: portes i portes que s'obren, possibilitats infinites, creació que no acaba...

De tot, una entrevista -un judici?- als personatges. Ismene, Antígona. Però sobre tot, Creont. Ens agrada, ens desconcerta, ens ofereix diverses mirades. Un tirà, així de senzill? potser no tenia massa opcions, no? com els altres personatges. O com nosaltres mateixes.


Anem fent.



dijous, 4 de desembre del 2008

Dones que lluiten: Debby Lerman

Sóc estúpidament optimista
"Crec que Israel haurà de parlar amb els palestins. Perquè d'esta manera no hi ha futur"
Entrevista a Debby Lerman, activista fundadora de Dones de Negre a Israel i activista contra l'ocupació i per la pau des de fa quasi 40 anys. Debby Lerman pertany a l'organització "Bat Shalom of the Jerusalem Link" una organització de dones israelianes per la pau lligada al "Jerusalem center for Women" de Palestina, a través d'una organització conjunta que s'anomena "Jerusalem Link".
Com és el vostre treball a Israel? No tenim molt poder allà. El moviment de dones per la pau començàrem amb Dones de Negre en el 87, organitzant les vigílies en totes parts d'Israel. És una manera d'integrar a dones que tenen temps limitat de política i que no estan disposades a integrar-se en organismes polítics i en tot el tipus de treball polític de partit. En este tipus de vigílies, una vegada per setmana ens aturem i diem "Fi a l'ocupació". La resta del treball el fem sempre en coalicions. Hi ha grups antimilitaristes, grups de dones que van a les barreres per a donar testimoni del que està passant en termes humanitaris. "Bat Shalom" fa treball conjunt amb les palestines, amb les Dones de Negre que fan les vigílies.
La "Coalició de dones per la pau" és una coalició de totes estes organitzacions que fan treball conjunt.També hi ha una Comissió Internacional de Dones, quina finalitat té? La Comissió Internacional de Dones és un organisme format per 20 dones israelianes, 20 palestines i 20 internacionals, per a pressionar al món basant-se en la decisió de NNUU 1325. Per a què dones palestines i israelianes participen en els processos polítics especialment en els processos que siguen de negociació per la pau.
Com creus que la societat israeliana sent i viu el conflicte amb el poble palestí?
(...) La realitat és que dos terços de la població israeliana està a favor d'una eixida negociada al conflicte, per acabar amb els assentaments i arribar a una solució no sols amb el poble palestí sinó amb tots els estats laics. És una llàstima que açò no es veja reflectit en les polítiques del govern que se està manejat per militars, que tenen una saviesa impressionant per a manejar l'opinió pública d'Israel. Cal prendre la responsabilitat. Jo estic fent tot el que està de la meua part per canviar açò, és la meua responsabilitat. I encara que sone pessimista: "Sóc estúpidament optimista". Crec que Israel va a haver de parlar amb els palestins. Perquè d'esta manera no hi ha futur. En algun moment tot el que estem construint tindrà resultats. (...)Que s'alliberen tots els recursos que han estat sent presos dels palestins. Israel té centenars de milions d'euros que pertanyen als palestins, perquè Israel ha recaptat un impost que no ha passat al govern palestí. Els països europeus ja no estan passant fons de manera suficient a Palestina perquè el Govern Palestí inclou a Hamás, i si el Govern Palestí està compost per Hamás i per Fatha és perquè va haver-hi una demanda internacional de què haguera eleccions. Els palestins van tindre eleccions, van triar un govern en què Hamás és el partit majoritari i ara se'ls diu "No, bo, vostés no van triar bé, trien una altra cosa, o sinó nosaltres eliminem tot tipus d'ajuda". Açò és inconcebible i inhumà. I encara que es vulga pressionar al govern o a qui siga, no pot ser a través de crear una tragèdia humanitària. Els demanem a vostés el seu suport, que pressionen perquè es canvien eixes polítiques, perquè els països europeus alliberen fons i perquè s'òbriga la presó de Gaza.

dimecres, 3 de desembre del 2008

REFLEXIONS I SUGGERIMENTS

Bé, supose que ja heu reflexionat un poc sobre les qüestions que ahir es van plantejar ací.
La primera versava sobre una afirmació de Nicole Loraux. Crec que no us l'he presentada, i bé ho mereix.
Nicole Loraux és una investigadora francesa del segle passat dedicada a estudis de gènere en l'Antiguitat. Ha escrit una notable sèrie de llibres i articles sobre la situació de la dona a Grècia. D'entre ells, un dels més coneguts és Maneres tràgiques de matar una dona (1988); d'este vaig extraure la frase que hauríem de comentar... Però pense que és millor donar una miqueta més de temps a la reflexió i al debat.
Sí que vaig a contestar-vos la segona qüestió: quina relació té el títol amb l'article? Molt senzill: en aquells feliços temps quan les classes es donaven en llatí (o així m'agrada pensar-ho), hi havia una bella expressió molt usada en les escoles: prima non data t'ultima dispensata; és a dir, la primera (classe) no es dóna i l'última està dispensada, és a dir, tampoc es dóna. Per tant, era una manera d'iniciar este peculiar curs bloguer.
I ara els suggeriments: informacions sobre Antígona:
- la versió revolucionària de l'eminent dramaturg porto-riqueny Luis Rafael Sánchez (1968, clar), en una adaptació del 2005 per Andy Miranda: www.cba.gov.ar/imágenes/fotos/antigonaperez.doc
- un interesant article sobre les versions hispano-americanes del mite, en vereda.saber.ula.ve/mun_clas/geinves/antigonas.doc
- articles amb visions psicoanalítiques i lacanianes:
www.freud-lacan.com/articles/article.php?url_article=rgordillo180208

dimarts, 2 de desembre del 2008

Prima non data...


No fa molt vam celebrar la Festa de Tots Sants. En ella la pietat (el morbo?) popular agrada de visitar els cementeris i adornar les tombes dels difunts amb flors i ornaments que poc després, esmotxades per l'inclement temps i els seus agents, pengen desarticulades com a joguets trencats al capritx dels vents. Llavors, si mires les tombes i mausoleus, resulta interessant com la mort ens informa de la vida.
En l'Antiguitat, molt més que ara, els monuments funeraris van ser el vehicle perfecte per a informar els curiosos viatgers de les peripècies vitals dels difunts. Sens dubte, estos epitafis mereixen una àmplia menció i el seu propi article, així que no vos fatigaré (ara) amb ells.
Però sí m'interessa comentar com s'ha aprofitat la mort per a estudiar aspectes rellevants de la vida. I, en especial, aspectes de la vida de la dona.
Si coneixem un poc la literatura antiga, no podem deixar d'estar d'acord amb esta afirmació de Nicole Loraux: els hòmens moren en la guerra, les dones en el llit.
Vos propose reflexionar breument sobre eixa frase i els seus nombrosos matisos. Podria ser el resum senzill de la distància abismal entre la situació de la dona i la de l'home en la Grècia clàssica?
I quina relació té Antígona amb açò?
I quina relació té el títol amb este article?

divendres, 28 de novembre del 2008

Recuperar la infantesa.


La sessió de hui ens ha fet tornar a la infantesa, al joc, a la innocència... Ens estàvem preparant per recuperar, o com a mínim intentar-ho, aquelles emocions que podien acostar-nos a la infància dels germans d'Antígona, per tal d'entendre com es pot passar d'una estima fraternal a l'assassinat. Al text de Sòfocles, Antígona, no hi apareixen massa informacions, tot i que hi ha dues obres anteriors que ens poden donar alguna resposta. Èdip rei, Èdip a Colonos. La història de la lluita entre els germans està reflectida a Set contra Tebes, d'Esquil, que conta com Polinicies s'alia amb el seu sogre per recuperar els regne de Tebes.

dijous, 27 de novembre del 2008

una d'Espriu.

Podria la nostra Antígona recordar, tancada a la seua tomba, aquest poema. Podria, també, haver-lo escrit ella.
PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR
Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Dones que lluiten.

Tot seguint amb el propòsit de l'últim post, intentarem trobar dones que puguen servir-nos de referents per cercar la nostra Antígona.

Vandana Shiva:
Vandana Shiva (nascuda el 5 de novembre de 1952, a Dhera Dun, Uttarakhand, Índia,filla d'un conservador forestal i d'una grangera, ), científica i investigadora especialitzada en física quàntica. Inspiradas pel concepte de no violència de Mahatma Gandhi, va organitzar un moviment de dones que es negaren a obeir les lleis internacionals de comerç o les regles de l'economia de mercat.


Va investigar les relacions entre la política científica, la tecnològica i l'ambiental. I el 1982 va obrir les portes de la Fundació per a la Recerca en Ciència, Tecnologia i Ecologia. Als anys vuitanta, Shiva va participar activament en el projecte Navdanya -o "nou llavors"-, que implicava els corresponents sistemes de cultiu, la biodiversitat associada a aquests sistemes, i el tipus d'organització social a la qual donen lloc. Al 1993 va rebre el Premi Right Livelihood Award, una mena de Nobel alternatiu. Actualment és membre actiu del Fòrum Internacional sobre la globalització.


En paraules de Shiva: "Aquestes nou llavors són béns públics que potencien la cohesió social i al voltant dels quals sorgeix un tipus d'organització i economia específics. Navdanya és un moviment cultural, i alhora agrícola i ambiental. Navdanya comporta una integració de la dona en les tasques col·lectives que altres tipus d'agricultura li neguen per condemnar-la a un paper subordinat i secundari. Des d'aquest punt de vista, es tracta també d'un moviment que retorna a la dona els seus atributs físics i espirituals perquè ocupi un paper crucial en el sosteniment de la comunitat i en la vertebració del grup."

divendres, 21 de novembre del 2008

Si fos...

Dimecres vàrem jugar. Un joc vell i senzill: Si fos... qui seria?. Només teníem dos personatges al treball: Creont i Antígona, amb uns fragments que teniu més avall. Si fos un animal, Creont seria un voltor, una rabosa, una girafa.
- Una girafa? - preguntàrem sorpreses.
-Una girafa perquè tot ho veu des de dalt, però no pot veure el poble. Li resulta impossible, encara que vulga.
Interessant, el raonament, i poètic. Mai m'havia plantejat que un tirà, a voltes, pot semblar-se a aquest aminal. Per Antígona es decantaren per l'àguila, una felina -gata, lleona, pantera- o un cèrvol.
Més inquietant, encara que no menys previsible, van ser les respostes a personatges històrics. Efectivament, Creont va ser assimilat a Hitler, a Franco. Però per al personatge d'Antígona només en va aparèixer un, varó a més més, Ché Guevara. Ho deixe ací, perquè qui ho llegiu tragueu les vostres pròpies conclusions. I amb el compromís d'acostar-nos a presonatges femenins des d'aquesta perspectiva.
Girafa
Tens el cap petit
perquè la distància
te l'ha empetit
Joan Brossa, Bestiari

Una altra mirada

Desconfía de aquellos que te enseñan
listas de nombres
fórmulas
y fechas
y que siempre repiten modelos de cultura
que son la triste herencia que aborreces.
No aprendas solo cosas
piensa en ellas
y construye a tu antojo situaciones e imágenes
que rompan la barrera que aseguran existe
entre la realidad y la utopía:
vive en un mundo cóncavo y vacío
juzga cómo sería una selva quemada
detén el oleaje en las rompientes
tiñe de rojo el mar
sigue a unas paralelas hasta que te devuelvan
al punto de partida
coloca el horixonte en vertical
haz aullar un desierto
familiarízate con la locura.

después sal a la calle y observa:
Es la mejor escuela de tu vida.

José Agustín Goytisolo

dimecres, 19 de novembre del 2008

Amor a escena: Carta a un maltratador

Amor a escena: Carta a un maltratador

Carta a un maltratador

Per reflexionar... pot aportar-nos alguna cosa... l´he trobat en un blogg de teatre que pense que també tracta aquestos temes i m´ha`paregut interesant. es diu PARADIGMA CIEGO, per si voleu entrar. un beset.


‘Carta a un maltratador’

Para ti, cabrón:
Porque lo eres, porque la has humillado, porque la has menospreciado, porque la has golpeado, abofeteado, escupido, insultado… porque la has maltratado. ¿Por qué la maltratas? Dices que es su culpa, ¿verdad? Que es ella la que te saca de tus casillas, siempre contradiciendo y exigiendo dinero para cosas innecesarias o que detestas:detergente, bayetas, verduras… Es entonces, en medio de una discusión cuando tú, con tu ‘método de disciplina’ intentas educarla, para que aprenda.Encima lloriquea, si además vive de tu sueldo y tiene tanta suerte contigo, un hombre de ideas claras,respetable. ¿De qué se queja?

Te lo diré: Se queja porque no vive, porque vive,pero muerta. Haces que se sienta fea, bruta,inferior, torpe… La acobardas, la empujas, le das patadas…, patadas que yo también sufría.
Hasta aquel último día. Eran las once de la mañana y mamá estaba sentada en el sofá, la mirada dispersa, la cara pálida, con ojeras. No había dormido en toda la noche,como otras muchas, por miedo a que llegaras, por pánico a que aparecieses y te apeteciera follarla (hacer el amor dirías) o darle una paliza con la que solías esconder la impotencia de tu borrachera. Ella seguía guapa a pesar de todo y yo me había quedado tranquilo y confortable con mis piernecitas dobladas.
Ya había hecho la casa, fregado el suelo y planchado tu ropa. De repente, suena la cerradura, su mirada se dirige hacia la puerta y apareces tú: la camisa por fuera, sin corbata y ebrio. Como tantas veces. Mamá temblaba. Yo también. Ocurría casi cada día,pero no nos acostumbrábamos. En ocasiones ella se había preguntado: ¿y si hoy se le va la mano y me mata? La pobre creía que tenía que aguantar, en el fondo pensaba en parte era culpa suya, que tú eras bueno, le dabas un hogar y una vida y en cambio ella no conseguía hacer siempre bien lo que tú querías. Yo intentaba que ella viera cómo eres en realidad. Se lo explicaba porque quería huir de allí,irnos los dos…Mas, desafortunadamente, no conseguí hacerme entender.

Te acercaste y sudabas, todavía tenías ganas de fiesta.Mamá dijo que no era el momento ni la situación, suplicó que te acostases, estarías cansado. Pero tu realidad era otra. Crees que siempre puedes hacer lo que quieres. La forzaste, le agarraste las muñecas, la empujaste y la empotraste contra la pared. Como siempre, al final ella terminaba cediendo. Yo, a mi manera gritaba, decía: mamá no, no lo permitas. De repente me oyó. ¡Esta vez sí que no!–dijo para adentro-, sujetó tus manos, te propinó un buen codazo y logró escapar. Recuerdo cómo cambió tu cara en ese momento. Sorprendido, confuso, claro, porque ella jamás se había negado a nada.

Me puse contento antes de tiempo.

Porque tú no lo ibas a consentir. Era necesario el castigo para educarla. Cuando una mujer hace algo mal hay que enseñarla. Y lo que funciona mejor es la fuerza: puñetazo por la boca y patada por la barriga una y otra vez…
Y sucedió.

Mamá empezó a sangrar. Con cada golpe, yo tropezaba contra sus paredes. Agarraba su útero con mis manitas tan pequeñas todavía porque quería vivir. Salía la sangre y yo me debilitaba. Me dolía todo y me dolía también el cuerpo de mamá. Creo que sufrí alguna rotura mientras ella caía desmayada en un charco de sangre.

Por ti nunca llegué a nacer. Nunca pude pronunciar la palabra mamá. Maltrataste a mi madre y me asesinaste a mí.

Y ahora me dirijo a tí. Esta carta es para tí, cabrón:por ella, por la que debió ser mi madre y nunca tuvo un hijo. También por mí que sólo fui un feto a quien negaste el derecho a la vida.
Pero en el fondo, ¿sabes?, algo me alegra. Mamá se fue.Muy triste, pero serenamente, sin violencia, te denunció y dejó que la justicia decidiera tu destino.
Y otra cosa:nunca tuve que llevar tu nombre ni llamarte papá. Ni saber que otros hijos felices de padres humanos señalaban al mío porque en el barrio todos sabían que tú eres un maltratador. Y como todos ellos, un hombre débil. Una alimaña. Un cabrón.

Hui us plantege dues mirades sobre la relació d'Antígona amb Creont. La primera és del text original, traduït per Carles Riba. El segon fragment és del nostre conegut -ja- Salvador Espriu.

ANTÍGONA:¿Què vols més que la meva mort, si estic a les teves mans?
CREONT: Jo, res; tenint-la, ho tinc tot.
ANTÍGONA: ¿Què trigues, doncs? A mi, no hi ha un sol mot de tu que em plagui; i espero que no me’n plaurà mai cap! Així també a tu et disgusten els meus actes. I tanmateix ¿d’on hauria pogut treure una glòria més gloriosa que posant el meu propi germà a la tomba? (Assenyalant els vells del Cor) A tots aquests això els és grat. I ho dirien, si la por no els tingués tancada la llengua. Però la tirania, entre moltes coses que és feliç, té el privilegi de fer i de dir
absolutament el que vol.
CREONT: Tu ets l’única que ho veus així, dels Cadmeus.
ANTÍGONA: Ells també ho veuen; però per tu arronsen la llengua.
CREONT: ¿I tu no tens vergonya de pensar de banda?
SÒFOCLES, Antígona

CREONT (a ANTÍGONA) : T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies
ANTÍGONA: Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder.
CREONT: No em vols entendre, ni tan sols tu no em vols entendre? Creus que he estat jo, només jo, el qui ha dirigit tants esdeveniments horribles cap a l’única finalitat a què al.ludeixes? No em pots imaginar també, amb els teus pares, els teus germans i els altres, com un instrument a les mans de la necessitat? Són amargs per a mi els teus retrets, Antígona. L’altivesa et tiranitza la raó. Els de la vostra família no teniu mesura.
ANTÍGONA: No hem pogut viure mai humanament.
SALVADOR ESPRIU, Antígona

En la foto, treball de la lluita dels germans, Etíocles i Polinices.

dijous, 13 de novembre del 2008

Cap el 25 de novembre

S'acosta el 25 de novembre, declarat Dia Internacional contra la violència vers les dones. No voldríem deixar-lo passar, ja que tenim a Antígona tan present i volem deixar constància del nostre més absolut rebuig a aquesta violència masclista.

Les dones víctimes d'aquest maltactament, així com els seus agressors han estat adolescents. S'han educat com els nostres xics i xiques en la cultura de "no és amor si no fa mal". Tantes i tantes cançons, publicitat, telesèries, pel.lícules... ens/els plantegen les relacions amoroses com una lluita -devórame otra vez-, com possessions -sóc teua, ets meu, fes amb mi el que vulgues-, tot justificant qualsevol conducta possessiva des de "ho fa perquè m'estima"
Nosaltres, des d'Amoraescena i amb el suport de Xaro, hem volgut treballar fent teatre des de la prevenció, tot intentant desmuntar aquestes creences, aquests estereotips, plantejant una altra manera de relacionar-nos, des del concepte d'equitat i de relacions justes.
Us invitem a llegir la Declaració sobre l' eliminació de la violència contra la dona aprovat per les Nacions Unides l'any 1994,

Manifest unitari contra les violències de gènere

25 NOVEMBRE 2008

Exigim TOLERÀNCIA ZERO ALS MALTRACTAMENTS
1. L’EFECTIVITAT I L’EFICÀCIA DE LA LLEI INTEGRAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

2. JUSTÍCIA RàPIDA I EFICAÇ PER A LES DONES MALTRACTADES.
3. ESPECIALITZACIÓ DELS RECURSOS I FORMACIÓ DE PROFESSIONALS SEGONS L’ESPECIFICITAT SOCIAL I CULTURAL DE LES DONES

4. ATENCIÓ A TOTES LES DONES IMMIGRANTS

5. EDUCACIÓ I SOCIALITZACIÓ PREVENTIVA DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

6. ACCIÓ PREVENTIVA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

7. SUPERACIÓ DELS ABUSOS EN L’ÀMBIT LABORAL

El manifest complet el trobareu, entre d'altres lloc, ací




dimarts, 11 de novembre del 2008

SUGGERIM...

Una vegada, un vell actor kabuki em va dir: «Puc ensenyar un actor principiant el moviment de com assenyalar la lluna. Però des de la punta del dit fins a la lluna és responsabilitat de l'actor». Quan actuo, el més important no és si el meu gest és bell. Per a mi només hi ha una qüestió: el públic, ha pogut veure la lluna? ".
Yoshi Oida

dilluns, 10 de novembre del 2008

Escena

Antígona s'acosta a Ismene i la separa del grup per parlar amb ella.

Antígona: Germana, he de fer-ho.

Ismene: No ho faces.

An: Açò és injust, és el nostre germà, no ho puc suportar.

Is: No podem fer res. Les lleis són les lleis.

An: I quines són eixes lleis que només es regeixen per vengança. no, no i no. Creont no és ningú per a jutjar-nos.

Is: les lleis són les lleis i a més som dones. Les dones no podem enfrentar-nos a cap llei ni a cap home, si això ho fem saps quin serà el nostre final.

An: Els homes ens han fet creure que no podem revelar-nos, però no és cert, clar que podem. Nosaltres som fortes, molt més que ells. Estem fetes a la seua imatge i semblança, peró les lleis naturals ens han fet superiors en estima, en cor, en amor i en justícia.

Is: Sí, però físicament són més forts i tinc por a allò que ens puguen fer. Les dones no tenim dret a parlar, no tenim representant en cap assemblea pública, no tenim poder de decisió. ells sempre tenen la iniciativa, la força i el poder. Hem de resignar-nos a fer allò que ells volen.

An: Més forts físicament? i mentalment? què passa, que no podem fer-nos respectar? Pareix que les dones hem nascut per a decepcionar: naixem i ja decepcionem a uns pares que volien al seu fill, ens fem dones i decepcionem al marit perque no complim els requisits d´una bona dona, de la dona perfecta, i continues creixent i continues decepcionant...

Is: I qué podem fer? sempre hem estat al seu servei. Jo tinc por, tinc molta por.

An: Sí, jo també però la por no pararà el meu propósit. Soterraré al meu germà i assumiré les conseqüéncies.

Is: Estàs boja!

An: No més que tu. Ajuda´m i encara serem més fortes.

Is: Ho sent, però ho hauràs de fer a soles.

An: No et guarde rencor, patiré per tú. Perquè estic segura que tu patiràs en aquest món més que jo. T´estime, Ismene.

Antígona desaparéix. Ismene es queda quieta en escena. Respira.

Ismene: Antígona... ( ningú no respon)


Proposta d´escena.
un beset

dijous, 6 de novembre del 2008

Ismene


Ismene és un personatge present i amb un paper secundari tant a L'Antígona de Sòfocles com a la d'Espriu. És rellevant en el sentit que forma part de la gran reialesa de Tebes. És la germana petita de la saga dels labdàcides. Ismene es manté sempre en un segon terme; la gran personalitat, valentia, decisió i fermesa de la seva germana gran, Antígona, li fa ombra, la deixa neutralitzada. Té un cert complex d'inferioritat, per això intenta seguir els passos de la seva germana. És el seu ideal i el seu model, és vol identificar amb el seu tarannà. En un principi es manté al marge del conflicte entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Quan veu que Antígona es preocupa tant, i s'hi implica al màxim, Ismene la vol imitar, però ella mai ha estat convençuda d'iniciar aquesta aventura. I a últim moment la consciència, que havia estat dubtant entre les lleis eternes i les lleis de l'estat , es decanta per aquestes últimes, les que ha dictat Creont. Ella vol viure per sobre de tot, i la por que Creont li tregui la vida, fa que abandoni tot afer. Espriu va viure l'època del franquisme i en aquesta obra vol explicar subtilment com s'estructuraven les personalitats d'aquella època. La personalitat d'Ismene es podria relacionar amb la gent que estava en contra de Franco però que no s'atrevia a fer algun acte rebel en contra per por a les conseqüències.
(Mar Sànchez)


L’àgora de Tebes. Al fons de l'escena el palau reial. Apunta el dia. ANTÍGONA surt furtivament del gineceu, arrossegant ISMENE de la mà

ANTÍGONA: Ets la germana, Ismene, la companya en tot;dels mals que desfermava Edip ¿en saps ni un que en vida nostra Zeus no hi doni compliment? Car cosa dolorosa, i no diré flagell, no hi ha, ni infàmia, ni vilesa, que entre tesmisèries i les meves jo no hagi vist. I quin edicte diuen ara que és aquest que ha fet pel poble en massa el nostre general? Què en saps? En tens oïda? O és secret per tu que pels amics s'acosten penes d'enemic?

ISMENE: A mi cap nova, Antígona, dels que estimem no m'ha vingut, ni dolça ni punyent, d'ençà que totes dues hem perdut tots dos germans, en un sol dia morts per una doble mà; des que l'exèrcit dels argius aquesta nits és retirat, cap altra cosa jo no sé que més sortosa em faci, ni més mísera.

ANTÍGONA: N'estava certa, i per això t'he fet sortir defora l'atri, que només em sentis tu.

ISMENE: Què hi ha? Tu mostres rebullir d'algun intent.
ANTÍGONA: No ha honorat, dels nostres dos germans, Creont l'un amb sepulcre i, l'altre, el deixa sense honor?Etèocles, diuen, atenint-se al que és de dret i que és de ritu, sí, ha fet que se'l colgués dessota terra, amb el respecte dels difunts; però de Polinices, que tan trista mort ha fet, l’edicte diuen, mana als ciutadansque no es cobreixi en tomba ni se'n planyi el cos, que es deixi sense plor ni tomba, dolç tresor per als ocells, que sotgen per delit de past.Tal és la crida, diuen, que l'honest Creont per tu i per mi mateixa, sí, per mi, ha fet fer; i que ve ara a declarar-ho aquí ben neta qui ho ignora; i no s'ho mira com no res, ans a qui d’això res faci, pena té de mort, apedregat pel poble enmig de la ciutat. Ja saps la cosa; i aviat revelaràs si ets ben nascuda o ets de nobles filla vil.

ISMENE: I què, oh trista, si les coses són així, hi afegiria jo, nuant o desnuant?
ANTÍGONA: Ves si em vols ser companya d'obra i de fatic.

ISMENE: Quina ventura! ¿Cap on va el teu pensament?

ANTÍGONA: Si el cos aixecaries amb aquesta mà (mostrant la seva).

ISMENE: ¿Què penses enterrar-lo, quan se l'ha interdit?

ANTÍGONA: Sí, és sang meva, i teva, fins si tu no vols: germà ; i de traïdoria no em convenceran.
ISMENE: Ah, temerària! ¿Contra el que ha manat Creont?

ANTÍGONA: Però és que un dret a fer-me lluny dels meus , no el té. ...Però tu pensa com et sembli: jo, el que és ell, l'enterraré. I si, fent-ho he de morir, està bé: jauré amb ell, amiga vora d'un amic, sagradament culpable, ja que és més el temps que hauré de plaure als d'allí baix que no als d'aquí. Allí, per sempre hi he de jeure; tu, si et plau, el que entre els déus s'honora, tingues-ho en menyspreu.

ISMENE: Jo no ho menyspreo; el que és que per desafiar els ciutadans, vaig néixer sense forces jo.
ANTÍGONA: Pots treure aquests pretextos; jo me n'aniréa amuntegar una tomba pel germà estimat.

ISMENE: Oh dissortada, quina por que tinc per tu!

ANTÍGONA: Per mi no temis; el teu cas, sí, mena'l dret.

ISMENE: Almenys no diguis a ningú per endavant aquesta feta: oculta-la, com jo faré.
..............

Poco a poco

Bueno, bueno, bueno,

de verdad ayer me sorprendisteis. vamos FLIPÉ con vosotros. yo pensaba que no habíais avanzadfo y me sorprendisteis. Q WAY!! es q me hace mucha ilusión que poco a poco vaya tomando forma nuestra obrilla. al principio parece que no tira xo madre mía!! me dejasteis sin palabras, quedaba muy xula esa " primera escena" jajaja. Me inspirasteis un montón.

Bueno a la gente "vieja" que sois unos cracs y que os controleis un pokillo que ya sois mayores y tenéis que dar ejemplo a los nuevos. que vienen pisando fuerte. como os durmáis os superan.

Y a los "nuevos", que ayer os vi trabajar un pokillo y no se si es xq tenéis vergüenza o xq xo trabajastéis muy bien, muy concentrados y eso ayuda a que el trabajo sea más fácil y todo salga hacia delante. SEGUID ASÍ.

Bueno y sin nada más que tratar, que ya os iré comunicando más ideas, os dejo.

mil bessos

dimarts, 4 de novembre del 2008

Entusiasmada

Estoy entusiasmada con vosotras y vosotros. Antígona es muy fuerte interiormente y nos invita a entrar en nuestro interior y desde ahí sentir en primer lugar y luego elaborar el pensamiento y la expresión, encarnado todo en el cuerpo, un cuerpo que es de paz y armonía.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Les lleis naturals

És ben cert que a l'Antígona de Sòfocles s'estableixen algunes dualitats, una de elles és aquesta famosa frase que ben podria haver estat al mateix text grec. Llei natural vs llei civil. Però, de quina llei natural ens parla Antígona? Podem assumir que és la mateixa que sona aquests dies? Si entenem per llei "natural" aquella que hem heretat amb les nostres arrels cristians ens allunyem del text clàssic, encara que podia ser una possible lectura. Però Antígona ens parla bàsicament de la llei de l'amor, "No vaig nàixer per compartir l'odi, sino l'amor", i és aquesta que sembla ser la seua veritable llei, la més natural, contra l'ordenada per Creont, el rei de Tebas, qui "no té potestat per apartar-me dels meus".

"Mireu com he patir, i per obra de quins homes..."

"Modernas, las antiguas"

Endevina endevinalla. a quin personatge correspon la frase
"las leyes civiles no pueden ignorar las leyes naturales"?

http://www.elmundo.es/papel/2008/10/31/ ,

http://www.elpais.com/articulo/portada/gays/pueden/casarse/llamen/matrimonio/elpepipor/20081030elpepinac_16/Tes/

divendres, 31 d’octubre del 2008

Dones i pau

Ja sabeu que en el treball amb Antígona, una de les vessants de la investigació és la mobilització de les dones al voltant projectes i grups a favor de la pau: Dones de negre, Proyectos Ruta Pacífica ....
Us afegeix un text interessant
MOVIMIENTO SOCIAL DE MUJERES
CONTRA LA GUERRA Y POR LA PAZ
DENUNCIA Y ACCIÓN URGENTE
Nosotras, mujeres populares de distintos rincones del país, indígenas,
campesinas, citadinas, afrodescendientes, mulatas, mestizas,
pertenecientes a diferentes procesos sociales y políticos, organizadas
y aglutinadas en el MOVIMIENTO SOCIAL DE MUJERES CONTRA
LA GUERRA Y POR LA PAZ, reunidas en nuestro encuentro nacional
en la ciudad de Bucaramanga, Santander durante los días 27 y 28 de
septiembre de 2008 DENUNCIAMOS, RECHAZAMOS Y
CONDENAMOS la MASACRE en la que fue asesinada la compañera
OLGA MARINA VERGARA, integrante de la organización Ruta
Pacífica de Mujeres Colombianas, y en la que también fueron
asesinadas tres (3) personas más de su familia, su hijo de 26 años, su
nuera de 22 años y su nietecito, un niño de 5 años de edad.
Esta masacre ocurrió en Medellín, el pasado 24 de septiembre, ciudad
que además de ser la segunda del país en número de habitantes, ha
sido presentada al mundo como “modelo exitoso del proceso de
desmovilización paramilitar”, las masacres, los asesinatos de civiles,
las desapariciones forzadas, son los indicadores de éxito con los que
el gobierno de la “seguridad democrática”, encubre y beneficia a los
criminales.
Nosotras enamoradas y forjadoras de la vida, artesanas de resistencia
y persistencia contra la guerra y por la construcción de una paz con
justicia social y de género, DENUNCIAMOS ante el país y el mundo
que la estrategia patriarcal de la guerra y la violencia en Colombia, se
ensaña contra las mujeres, en todos los rincones de nuestra geografía
nacional se cometen feminicidios, (asesinatos de mujeres), se
desplazan forzadamente, se violan y mutilan, se someten a esclavitud
sexual y doméstica y se condenan a vivir en condiciones de
marginalidad, sin recursos, sin salud, sin agua, sin educación, sin
trabajo, sin protección.
La mal llamada “seguridad democrática”, no significa, ni ha significado
mayor seguridad para las mujeres, protección del derecho a la vida
digna, por el contrario, esta política ha empobrecido mucho más al
pueblo colombiano y ha servido para despojarnos, expropiarnos de
nuestras tierras y territorios, para aniquilar nuestra autonomía y
soberanía alimentarias, para entregarle nuestro país y nuestros
recursos a las trasnacionales para su privatización y explotación,
acabando con nuestra biodiversidad y economías domésticas.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Moltes coses bones

Bé, quant de temps, eh? jo sé que aquestos díes no hi he pogut anar a teatre, pero les dimecres quasi no tinc temps. Despres de tant de temps fent teatre amb vosaltres he aconseguit fer coses molt especials com per exemple ser MESTRA DE TEATRE. Em dona molta pena no poder estar al 100% amb vosaltres ( perque ja sebeu que us esti8me moltissim i que sou molt especials per a mi). Anna m´has enssenyat moltes coses al llarg dels anys que porten juntes i no pense abandonar-ho que ja saps que m´encanta. i encara que no puc estar en totes les clases si que aniré.

No sé que está passant amb Antígona, jo tinc moltes idees, pero no tinc temps per a expressarles.
Supose que el dimecres següent aniré a veure a "Amor a escena".

Gracies per tot.
Tamara

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Antígona, de Salvador Espriu


Espriu va escriure la seua Antígona al 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, encara que no fou editada fins 1955. S'estrenà al 1958. En aquesta versió del mite, Espriu ens presenta els personatges d'una altra manera a la de Sòfocles. Són, en paraules de M.A. Capmany, uns "herois que assumeixen la nostra condició humana": Creont ha estat un pervers conseller, apareixen nous personatges, com l'esclau Eumolp que acompanya Antígona..., i d'altres tenen més veu, com Eurídice, Etíocles o Ismene.

Algunes pàgines d'aquesta versió han estat hui l'excusa del nostre taller, i aquestes són algunes de les paraules d'Antígona a Etíocles que vosaltres heu seleccionat: "Us va perdre l'ambició. ... Sempre temia que jugant t'ofegares. ... He estimat igualment tots dos... Era el petit, però la mare et preferia a tu". I d'Etíocles a Antígona: "Ja no em puc fiar de tu, t'has vist amb Polinices... Va dir (Èdip, son pare) que ens partiríem la seua herència amb l'espasa. Ens maleí ell, carregat de crims".

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Resum d'Antígona


Antígona (grec: ?ντιγόνη) Sòfocles, escrita, segons els estudiosos, cap el 442 aC. Èdip es casà amb sa mare Iocasta després de matar el seu pare Laos i, havent estat proclamat rei de Tebes, engendrà quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan es descobreix l'entramat (és l'argument de "l'Èdip Rei") Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls per a després partir a l'exili amb les seves filles (els seus fills, que es neguen a acompanyar-lo, són maleïts pel pare a morir l'un en mans de l'altre. Com que el tron de Tebes havia quedat vacant, Etèocles i Polinices decideixen tornar-se el poder; però quan arribà el torn de Polinices, Etèocles es negà a cedir-li el ceptre. L'ofès se'n va a Argos i d'allà ataca la ciutat natal amb un exèrcit comandat per set cabdills; Tebes resistirà victoriosa, però els dos germans moriran un per l'arma de l'altre (argument de "Els set contra Tebes").
Argument per parts: Pròleg
Apareixen en escena Antígona i la seva germana Ismene. La primera assegura estar resolta a enterrar Polinices tot i la prohibició de Creont (el seu oncle, que havia assumit el poder), que el considera un enemic per haver atacat la ciutat (i que, en canvi, sí enterra amb honors Etèocles). Ismene, temorosa, no la vol acompanyar.
'Pàrode
Entra el Cor (el Consell de Savis) i fa una oda al Sol, a la vegada que celebra la victòria tebana.
Episodi I
Creont es presenta davant el Consell de Vells i explica el seu "programa": la pàtria està per damunt temors i amics; per això ha manat enterrar Etèocles i deixar Polinices per als cans i els ocells.
En aquestes arriba el guardià per fer-li saber que algú ha fet les honres fúnebres a Polinices, i el rei li diu que si no li presenta el culpable ell serà castigat (perquè els creu còmplices subornats).
A l'Estàsim el cor fa una oda a l'home, però avisen de les desgràcies del que no ajusti les lleis terrenals amb les dels déus.
Episodi II
Arriba el guardià, que ha sorprès Antígona tornant a fer els honors funeraris (cobrir el cos de terra i realitzar tres libacions) al seu germà netejat. Ella no ho nega i diu a Creont que segueix les lleis divines i no les de cap humà. Nega a sa germana que l'acompanyi en el càstig que rebrà.
A l'Estàsim el cor fa una oda al desastre dels Labdàcides i de qui confon bé i mal.
Episodi III
Arriba Hèmon (fill de Creont i promés d'Antígona) i després de dir al pare que està al seu seu favor (aquest se'n congratula i elogia la disciplina enfront de l'anarquia) defensa que canviï de criteri adaptant-se a la voluntat del poble (democràcia) i a les lleis divines. Tanmateix Creont no l'escolta.
A l'Estàsim es fa una oda a l'amor; el cor al final es decanta per Antígona.
Episodi IV
Antígona és portada a la tomba, i ella es lamenta de sofrir tal càstig a causa haver estat justa, sense amics i ni conèixer el matrimoni.
A l'Èstàsim oda a la gent que patí mal final tot i ser de noble ascendència , com Dànae, Driant o els fills de Tideu.
Episodi V
L'endeví Tirèsias fa saber a Creont que la ciutat serà maleïda pels déus si no canvia la seva decissió. Aquest s'hi resisteix, però quan l'endeví l'adverteix que pagarà amb la mort del seu fill la mort d'Antígona, es posa a disposició del Consell dels Vells. Aquest li diu que alliberi la jove i enterri el mort.
A l'Èstàsim hi ha una oda i una invocació a Dionís.
Èxode
Ve un missatger a informar que Hèmon és mort. Eurídice (sa mare), que sent parlar de desgràcies familiars, surt de Palau i demana el què: resulta que Hèmon, havent vist Antígona penjada a la cova amb un troç del seu vestit, intenta matar son pare i fracassa, però just després se suïcida clavant-se l'espasa. Després de sentir això Eurídice també se suïcida. Quan Creont arriba amb el fill en braços i sap la sort de s'esposa, es lamenta adonant-se que cap home pot oposar sa voluntat a la dels déus.
Font: wiquipèdia

dijous, 23 d’octubre del 2008

Benvingudes.


Des d'ahir s'han incorporat un grapat de persones noves. El grup canvia, és viu: creix, varia. Hi ha persones que marxen -com és normal, acaben la seua escolarització, treballen...- i d'altres s'incorporen, aquest són de 2n. d'ESO. Benvingudes i benvinguts, espere que el vostre pas pel grup siga enriquidor i creatiu. L'únic problema que genera és la manca de preparació prèvia i la urgència en el treball d'enguany... però tot s'anirà fent. De moment, hem ajornat l'Antígona -segur que ens ho sabrà perdonar- i treballem tallers bàsics, que sempre són divertits. Paciència, xiques!
Una besada








diumenge, 19 d’octubre del 2008

XIII Jornades de teatre


La setmana que bé farem les XIII es. Jornades de Dramatització. Són aquests els anys que vinc fent teatre, jugant al drama a l'institut. 13 anys ja! Durant aquest temps han estat moltes les persones que han passat per la meua vida; algunes vingueren i ràpidament se n'anaren, d'altres, en canvi, han deixat una duradora petjada tant al meu treball com als meus afectes. I parle tant de l'alumnat que he conegut -fent teatre es coneix la persona que hi ha darrere aquest personatge que seu a la teua classe, no? Lourdes, Tamara?- com dels meus mestres -Tomàs, Toni, Valentí... -, i dels meus companys i companyes de trajecte formatiu -Lucia, estimada, Josemi, JosepLluís, Alfons, Carmeta... -i tants i tantes... -disculpeu-me que no nomene tots. Des d'ací, una besada molt forta per tothom, amb el regal de la imatge d'Amoraescena a Blanes, amb El Llibre de les Bèsties.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Canvi de nom, però no d'intencions!



Després d'un any sense actualitzar el blog anterior, i no sé per quina raó, ha estat impossible tornar-hi. Malgrat tot, amb el mateix nom, ací estem de nou. El curs anterior no hem estat aturades, ans al contrari, estiguérem prou atrafegades amb el Llibre de les Bèsties, del Ramon Llull. Anàrem a Blanes -com no!-, participàrem a la Mostra de teatre organitzada per Caixaescena -gràcies, Valentí!, i acabàrem la temporada a l'Horta Teatre, en les Jornades de Teatre i Literatura.
Enguany hi tornem al treball amb força il.lusió i l'ajuda inestimable i valuosa de Xaro Altable i de Valentí. La nostra proposta és ara Antígona. O, per ser sincera, l'excusa és Antígona. Passarem la tragèdia per la mirada d'Amoraescena, per la mirada de gènere, com no podia ser d'una altra manera i per la mirada de l'optimisme, com fem habitualment. Us aniré informant.
De moment, ací teniu un primer text, una lleugera aproximació, escrit per Mar però dictat per la mateixa Antígona:

Cal ser valent, treure forces d'on penses que no hi ha. Estan aquí, tot esperant la teua decisió. Res del que fas és inútil. L'amor no mou muntanyes, fa que tu pugues moure-les. La valentia no és agafar un fusell i disparar -per coneixement, per ideologia...- És lluitar per allò que creus, defensar-ho com pots, amb tot l'amor per la teua causa, la teua vida.
Una besada per tothom els qui encara esteu ací.