dijous, 6 de novembre del 2008

Ismene


Ismene és un personatge present i amb un paper secundari tant a L'Antígona de Sòfocles com a la d'Espriu. És rellevant en el sentit que forma part de la gran reialesa de Tebes. És la germana petita de la saga dels labdàcides. Ismene es manté sempre en un segon terme; la gran personalitat, valentia, decisió i fermesa de la seva germana gran, Antígona, li fa ombra, la deixa neutralitzada. Té un cert complex d'inferioritat, per això intenta seguir els passos de la seva germana. És el seu ideal i el seu model, és vol identificar amb el seu tarannà. En un principi es manté al marge del conflicte entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Quan veu que Antígona es preocupa tant, i s'hi implica al màxim, Ismene la vol imitar, però ella mai ha estat convençuda d'iniciar aquesta aventura. I a últim moment la consciència, que havia estat dubtant entre les lleis eternes i les lleis de l'estat , es decanta per aquestes últimes, les que ha dictat Creont. Ella vol viure per sobre de tot, i la por que Creont li tregui la vida, fa que abandoni tot afer. Espriu va viure l'època del franquisme i en aquesta obra vol explicar subtilment com s'estructuraven les personalitats d'aquella època. La personalitat d'Ismene es podria relacionar amb la gent que estava en contra de Franco però que no s'atrevia a fer algun acte rebel en contra per por a les conseqüències.
(Mar Sànchez)


L’àgora de Tebes. Al fons de l'escena el palau reial. Apunta el dia. ANTÍGONA surt furtivament del gineceu, arrossegant ISMENE de la mà

ANTÍGONA: Ets la germana, Ismene, la companya en tot;dels mals que desfermava Edip ¿en saps ni un que en vida nostra Zeus no hi doni compliment? Car cosa dolorosa, i no diré flagell, no hi ha, ni infàmia, ni vilesa, que entre tesmisèries i les meves jo no hagi vist. I quin edicte diuen ara que és aquest que ha fet pel poble en massa el nostre general? Què en saps? En tens oïda? O és secret per tu que pels amics s'acosten penes d'enemic?

ISMENE: A mi cap nova, Antígona, dels que estimem no m'ha vingut, ni dolça ni punyent, d'ençà que totes dues hem perdut tots dos germans, en un sol dia morts per una doble mà; des que l'exèrcit dels argius aquesta nits és retirat, cap altra cosa jo no sé que més sortosa em faci, ni més mísera.

ANTÍGONA: N'estava certa, i per això t'he fet sortir defora l'atri, que només em sentis tu.

ISMENE: Què hi ha? Tu mostres rebullir d'algun intent.
ANTÍGONA: No ha honorat, dels nostres dos germans, Creont l'un amb sepulcre i, l'altre, el deixa sense honor?Etèocles, diuen, atenint-se al que és de dret i que és de ritu, sí, ha fet que se'l colgués dessota terra, amb el respecte dels difunts; però de Polinices, que tan trista mort ha fet, l’edicte diuen, mana als ciutadansque no es cobreixi en tomba ni se'n planyi el cos, que es deixi sense plor ni tomba, dolç tresor per als ocells, que sotgen per delit de past.Tal és la crida, diuen, que l'honest Creont per tu i per mi mateixa, sí, per mi, ha fet fer; i que ve ara a declarar-ho aquí ben neta qui ho ignora; i no s'ho mira com no res, ans a qui d’això res faci, pena té de mort, apedregat pel poble enmig de la ciutat. Ja saps la cosa; i aviat revelaràs si ets ben nascuda o ets de nobles filla vil.

ISMENE: I què, oh trista, si les coses són així, hi afegiria jo, nuant o desnuant?
ANTÍGONA: Ves si em vols ser companya d'obra i de fatic.

ISMENE: Quina ventura! ¿Cap on va el teu pensament?

ANTÍGONA: Si el cos aixecaries amb aquesta mà (mostrant la seva).

ISMENE: ¿Què penses enterrar-lo, quan se l'ha interdit?

ANTÍGONA: Sí, és sang meva, i teva, fins si tu no vols: germà ; i de traïdoria no em convenceran.
ISMENE: Ah, temerària! ¿Contra el que ha manat Creont?

ANTÍGONA: Però és que un dret a fer-me lluny dels meus , no el té. ...Però tu pensa com et sembli: jo, el que és ell, l'enterraré. I si, fent-ho he de morir, està bé: jauré amb ell, amiga vora d'un amic, sagradament culpable, ja que és més el temps que hauré de plaure als d'allí baix que no als d'aquí. Allí, per sempre hi he de jeure; tu, si et plau, el que entre els déus s'honora, tingues-ho en menyspreu.

ISMENE: Jo no ho menyspreo; el que és que per desafiar els ciutadans, vaig néixer sense forces jo.
ANTÍGONA: Pots treure aquests pretextos; jo me n'aniréa amuntegar una tomba pel germà estimat.

ISMENE: Oh dissortada, quina por que tinc per tu!

ANTÍGONA: Per mi no temis; el teu cas, sí, mena'l dret.

ISMENE: Almenys no diguis a ningú per endavant aquesta feta: oculta-la, com jo faré.
..............