dimecres, 24 de desembre del 2008

Dones que lluiten: Anna Politkóvskaia


Anna Politkóvskaia, periodista rusa de 48 anys, va ser enverinada a la seva casa de Moscow. Aquesta dona encarnava la valentia, l'honestedat i la llibertat. Es va especialitzar en denunciar les tortures i humiliacions que pateix el poble txetxè.

Anna Politkovskaya va néixer com a Anna Mazepa a Nova York, el 1958, on els seus pares, ucranians treballaven com a diplomàtics a les Nacions Unides. Va estudiar periodisme a la Universitat Estatal de Moscú, graduant-se al 1980 i començant la seva carrera en el diari Izvestia.Des del juny de 1999 fins al 2006 va escriure una columna diària per al Novaya Gazeta. Va publicar diversos llibres premiats, sobre Txetxènia i el règim del president Putin. El llibre més recent és La Rússia de Putin.Va estar involucrada en diverses ocasions en negociacions per alliberar hostatges relacionats amb Txetxènia. Al febrer de 2001 va ser arrestada per denunciar les fortes mesures de repressió al país. També es va implicar molt en donar suport en drets legals a les famílies de les víctimes. Durant la crisi dels hostatges de l’escola de Beslan, al setembre de 2004, de camí cap a Beslan per ajudar en les negociacions amb els segrestadors, va caure violentament malalta i va perdre la consciència. Va acusar de haver estat enverinada després de beure un te a l’avió. A hores d’ara encara no ha estat determinada les causes de la seva malaltia.En unes recents declaracions va citar: “Algunes vegades, les persones paguen amb les seves vides per dir fort el que pensen. En efecte, un fins i tot pot ser assassinat per donar-me informació. No sóc l’única en perill. Tinc exemples que ho proven.”Va rebre grans aclamacions pel seu treball a Txetxènia. Va ser una cronista d’excepció dels assassinats, tortures, violacions, segrestos i desaparicions de civils de Txetxènia en mans de les tropes russes.Va rebre diversos premis: Premi de la Unió de Periodistes russos (2001), Premi pels Drets Humans en Periodisme d’AI UK (2001), Premi Olof Palme (2004), Premi per la Llibertat i Futur dels mitjans (2005).Va ser trobada morta per quatre trets, el passat dissabte 7 d’octubre de 2006, al replà de casa seva a Moscú, on vivia amb la seva família. Tenia dos fills.

Homenatge a Anna Politkovskaya
(publicat al Diari de Balears, divendres 13 d'octubre)
En la dècada dels 80, Pavel Fedulev era un més d'entre els delinqüents de baixa estofa que infestaven els carrers de Yekaterinburg, la capital dels Urals. A començaments dels anys 90, però, havia reunit el capital necessari per fer-se amb una destileria on s'elaborava un vodka d'ínfima categoria anomenat Palenka. L'operació seguia un esquema típic del moment: un delinqüent es fa amb una part del pastís de l'estat gràcies al suborn a funcionaris i forces de l'ordre.
La biografia de Fedulev, que mostra una de les més espectaculars progressions dins de l'economia mafiosa de la Rússia de Putin, és una successió de fraus i crims. Per a una de les seves operacions, s'associa a Andrei Yakushev, un pròsper home de negocis dels Urals, que li deixa una gran quantitat de doblers per a un negoci. Fedulev, després de multiplicar el capital, i per no prendre's la molèstia de tornar el préstec, contracta un assassí professional que liquida Yakushev. Mai se'n va saber res, del cas obert. Andrei Sosnin, un altre oligarca amb qui Fedulev va aconseguir fer-se amb el control de les principals indústries metalúrgiques i minerals dels Urals, va córrer la mateixa sort que Yakushev. I el cas obert als tribunals, també.
Fedulev no és un home que s'hi posi per poc: el 1997 s'associa amb Uralmash, l'organització mafiosa més gran de Rússia. El més sorprenent és que gosa disputar, i guanyar-li, a aquest sindicat del crim la propietat la comercialització del vodka il·legal.
De forma també característica, Fedulev va aconseguir la potestat de nomenar els responsables dels Urals de les unitats policials de lluita contra el crim organitzat. Els seus tentacles arriben molt lluny: el 2003, Putin nomena com a cap del GUBOP, la direcció estatal contra el crim organitzat, Nikolai Ovchinnikov, el cap local de policia de Yekaterinburg amb qui Fedulev havia teixit una sòlida aliança als seus començaments.
Fedulev no va poder evitar el pas per la presó. Va aconseguir dur-l'hi Yuri Altshul, un antic espia que havia estat el seu lloctinent però que se sentia traït: Fedulev no li donava la part dels negocis que ell pensava que li corresponia. L'episodi se situa en la línia de pujada meteòrica i criminal del nostre protagonista: Fedulev surt de la presó per ordre personal de Vasili Kolmogorov, delegat del fiscal general de Rússia, i Yuri Altshul mor d'un tret al seu cotxe. Un tercer crim que tampoc no ha estat mai aclarit.
La resta de la història de Fedulev segueix en la mateixa direcció, incloent l'apropiació fraudulenta de les immenses companyies Kachkanar i Uraljimmash, el suborn als jutges que havien de veure els casos i, naturalment, el pas per la política: Fedulev va ser diputat provincial i és un dels puntals i finançadors als Urals de Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin.
Aquest relat està extret de La Rússia de Putin, un dels llibres de la periodista Anna Politkovskaya. Per contar històries com aquesta, i sobre la guerra bruta a Txetxènia, va ser assassinada el passat cap de setmana a casa seva. A Moscou, al cor de la Rússia de Putin.

(Extret del bloc de Miguel Àngel Llauger)

Els dilemes morals en Antígona


Fa dies que no escrivim. Dies d'exàmens, d'avaluacions. També d'amics i amigues invisibles, bones i males notícies, d'acomiadaments i abraçades, bons desitjos i bombons...
Em quedaven per escriure les dues últimes sessions. L'última van treballar les percussions corporals, per tal d'anar investigant la primera escena. Vingué Vicent i ens va fer passar una bona estona. (mireu el bloc de les julietes)

L'anterior va ser distinta. Intentàrem treballar la relació entre Antígona i Creont, de nou... com és de complicada! Situar a cada personatge en un costat, en blanc i negre, en amor i odi, és massa simplista i poc efectiu. Al final haguérem de tornar al principi, a una nova lectura del diàleg entre ambdós, quan ella és conduïda a la presència del rei. i jo ara us plantege una pregunta: si en lloc de Creont, un rei "sobirà" i suposadament tirà, hagués estat un Parlament, un govern democràtic qui hagués ordenat la condemna de Polinices, ens resultaria als lectors actuals igual d'odiosa la seua sentència? Quina hagués estat la resposta d'Antígona? Continuaríem oposant, com Espriu o Brech, tirania a democràcia?
Ja teniu dilema moral per a aquestes vacances.
Moltes besades i bones festes.
Ah! vingau en la feina feta que us faré un examen...

dimecres, 10 de desembre del 2008

Un Nobel per la PAU: Rigoberta Menchú

Rigoberta Menchú
Indígena maya quiché. Nieta de mayas, esposa de Ángel, madre de Mash. Nació en Chimel, una aldea de las montañas del Quiché guatemalteco, en 1959. A los 19 años comenzó a militar en el Comité de Unidad Campesina (CUC), mientras el ejército nacional llevaba a cabo su campaña de "tierra arrasada" contra la población sospechosa de pertenecer a la oposición armada. Según sus testimonios, recientemente calificados de medias verdades por un investigador estadounidense, su hermano menor fue secuestrado y asesinado por el ejército, su padre quemado vivo junto con otros veintinueve ocupantes de la embajada de España y, pocos meses después, su madre también moría torturada. Rigoberta salió del país y se refugió en México a los 21 años, donde fue acogida en Chiapas por el obispo Samuel Ruíz García. Al año siguiente volvió a Guatemala pero muy pronto tuvo que refugiarse en Nicaragua y luego otra vez en México.Desde allí inició una serie de viajes cuyo epicentro fue Ginebra, donde participaba en el grupo de trabajo de la ONU sobre poblaciones indígenas. En 1988 regresó otra vez a su país; fue encarcelada inmediatamente y se vio obligada a partir de nuevo al exilio. Participó en la organización de los encuentros indígenas previos a la conmemoración del quinto centenario de la llegada de los colonizadores españoles a América. En 1992 fue galardonada con el Premio Nobel de la Paz y actualmente se dedica a actividades en favor de los derechos humanos.

Per seguir amb testimonis, clica ací



dimarts, 9 de desembre del 2008

Dones que ploren guerres: Roses Blanques per la Pau

" Són moltes les maneres en què les dones han intervingut per tractar de posar fi a la violència i transformar els conflictes en oportunitats de creixement i desenvolupament per a les seues societats. "quan s'escolta a les dones -afirma Nacions Unides-, es consideren qüestions que per altra banda quedarien fora dels processos de pau". (...)
Si escoltem les veus de les dones, arribaran a les nostres consciències moltes dones que il.luminaren el coneixement des de la ciència, o la cultura, per encoratjar a una vida més digna, més creativa i més justa. Dones que fundaren iniciatives valuoses que, sovint, es fan invisibles front l'impacte mediàtic de la violència i la confrontació"
Fragment del manifest Roses Blanques per la Pau, de Dones en Unió.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Qui sóc, qui ets.

Dimecres vingué Valentí. L'estàvem esperant, com qui espera un amic estimat i sovint absent; volíem mostrar-li el que havíem treballat, n'estem orgulloses del procés. Ja sabeu que Antígona no és senzilla: és un drama, no hi ha qui s'entenga amb l'arbre genealògic de la família i a més a més estem encara investigant. I ja sabeu què és això: portes i portes que s'obren, possibilitats infinites, creació que no acaba...

De tot, una entrevista -un judici?- als personatges. Ismene, Antígona. Però sobre tot, Creont. Ens agrada, ens desconcerta, ens ofereix diverses mirades. Un tirà, així de senzill? potser no tenia massa opcions, no? com els altres personatges. O com nosaltres mateixes.


Anem fent.



dijous, 4 de desembre del 2008

Dones que lluiten: Debby Lerman

Sóc estúpidament optimista
"Crec que Israel haurà de parlar amb els palestins. Perquè d'esta manera no hi ha futur"
Entrevista a Debby Lerman, activista fundadora de Dones de Negre a Israel i activista contra l'ocupació i per la pau des de fa quasi 40 anys. Debby Lerman pertany a l'organització "Bat Shalom of the Jerusalem Link" una organització de dones israelianes per la pau lligada al "Jerusalem center for Women" de Palestina, a través d'una organització conjunta que s'anomena "Jerusalem Link".
Com és el vostre treball a Israel? No tenim molt poder allà. El moviment de dones per la pau començàrem amb Dones de Negre en el 87, organitzant les vigílies en totes parts d'Israel. És una manera d'integrar a dones que tenen temps limitat de política i que no estan disposades a integrar-se en organismes polítics i en tot el tipus de treball polític de partit. En este tipus de vigílies, una vegada per setmana ens aturem i diem "Fi a l'ocupació". La resta del treball el fem sempre en coalicions. Hi ha grups antimilitaristes, grups de dones que van a les barreres per a donar testimoni del que està passant en termes humanitaris. "Bat Shalom" fa treball conjunt amb les palestines, amb les Dones de Negre que fan les vigílies.
La "Coalició de dones per la pau" és una coalició de totes estes organitzacions que fan treball conjunt.També hi ha una Comissió Internacional de Dones, quina finalitat té? La Comissió Internacional de Dones és un organisme format per 20 dones israelianes, 20 palestines i 20 internacionals, per a pressionar al món basant-se en la decisió de NNUU 1325. Per a què dones palestines i israelianes participen en els processos polítics especialment en els processos que siguen de negociació per la pau.
Com creus que la societat israeliana sent i viu el conflicte amb el poble palestí?
(...) La realitat és que dos terços de la població israeliana està a favor d'una eixida negociada al conflicte, per acabar amb els assentaments i arribar a una solució no sols amb el poble palestí sinó amb tots els estats laics. És una llàstima que açò no es veja reflectit en les polítiques del govern que se està manejat per militars, que tenen una saviesa impressionant per a manejar l'opinió pública d'Israel. Cal prendre la responsabilitat. Jo estic fent tot el que està de la meua part per canviar açò, és la meua responsabilitat. I encara que sone pessimista: "Sóc estúpidament optimista". Crec que Israel va a haver de parlar amb els palestins. Perquè d'esta manera no hi ha futur. En algun moment tot el que estem construint tindrà resultats. (...)Que s'alliberen tots els recursos que han estat sent presos dels palestins. Israel té centenars de milions d'euros que pertanyen als palestins, perquè Israel ha recaptat un impost que no ha passat al govern palestí. Els països europeus ja no estan passant fons de manera suficient a Palestina perquè el Govern Palestí inclou a Hamás, i si el Govern Palestí està compost per Hamás i per Fatha és perquè va haver-hi una demanda internacional de què haguera eleccions. Els palestins van tindre eleccions, van triar un govern en què Hamás és el partit majoritari i ara se'ls diu "No, bo, vostés no van triar bé, trien una altra cosa, o sinó nosaltres eliminem tot tipus d'ajuda". Açò és inconcebible i inhumà. I encara que es vulga pressionar al govern o a qui siga, no pot ser a través de crear una tragèdia humanitària. Els demanem a vostés el seu suport, que pressionen perquè es canvien eixes polítiques, perquè els països europeus alliberen fons i perquè s'òbriga la presó de Gaza.

dimecres, 3 de desembre del 2008

REFLEXIONS I SUGGERIMENTS

Bé, supose que ja heu reflexionat un poc sobre les qüestions que ahir es van plantejar ací.
La primera versava sobre una afirmació de Nicole Loraux. Crec que no us l'he presentada, i bé ho mereix.
Nicole Loraux és una investigadora francesa del segle passat dedicada a estudis de gènere en l'Antiguitat. Ha escrit una notable sèrie de llibres i articles sobre la situació de la dona a Grècia. D'entre ells, un dels més coneguts és Maneres tràgiques de matar una dona (1988); d'este vaig extraure la frase que hauríem de comentar... Però pense que és millor donar una miqueta més de temps a la reflexió i al debat.
Sí que vaig a contestar-vos la segona qüestió: quina relació té el títol amb l'article? Molt senzill: en aquells feliços temps quan les classes es donaven en llatí (o així m'agrada pensar-ho), hi havia una bella expressió molt usada en les escoles: prima non data t'ultima dispensata; és a dir, la primera (classe) no es dóna i l'última està dispensada, és a dir, tampoc es dóna. Per tant, era una manera d'iniciar este peculiar curs bloguer.
I ara els suggeriments: informacions sobre Antígona:
- la versió revolucionària de l'eminent dramaturg porto-riqueny Luis Rafael Sánchez (1968, clar), en una adaptació del 2005 per Andy Miranda: www.cba.gov.ar/imágenes/fotos/antigonaperez.doc
- un interesant article sobre les versions hispano-americanes del mite, en vereda.saber.ula.ve/mun_clas/geinves/antigonas.doc
- articles amb visions psicoanalítiques i lacanianes:
www.freud-lacan.com/articles/article.php?url_article=rgordillo180208

dimarts, 2 de desembre del 2008

Prima non data...


No fa molt vam celebrar la Festa de Tots Sants. En ella la pietat (el morbo?) popular agrada de visitar els cementeris i adornar les tombes dels difunts amb flors i ornaments que poc després, esmotxades per l'inclement temps i els seus agents, pengen desarticulades com a joguets trencats al capritx dels vents. Llavors, si mires les tombes i mausoleus, resulta interessant com la mort ens informa de la vida.
En l'Antiguitat, molt més que ara, els monuments funeraris van ser el vehicle perfecte per a informar els curiosos viatgers de les peripècies vitals dels difunts. Sens dubte, estos epitafis mereixen una àmplia menció i el seu propi article, així que no vos fatigaré (ara) amb ells.
Però sí m'interessa comentar com s'ha aprofitat la mort per a estudiar aspectes rellevants de la vida. I, en especial, aspectes de la vida de la dona.
Si coneixem un poc la literatura antiga, no podem deixar d'estar d'acord amb esta afirmació de Nicole Loraux: els hòmens moren en la guerra, les dones en el llit.
Vos propose reflexionar breument sobre eixa frase i els seus nombrosos matisos. Podria ser el resum senzill de la distància abismal entre la situació de la dona i la de l'home en la Grècia clàssica?
I quina relació té Antígona amb açò?
I quina relació té el títol amb este article?