dilluns, 30 de març de 2009

Per a no oblidar-

Encara ens queda molta feina per fer: perfilar personatges, definir temps i espais... i eleborar definitivament el discurs de Creont quan va finalitzar la guerra.
Per orientar-nos i recordar:

http://www.youtube.com/watch?v=1murZqbLhdU

dissabte, 28 de març de 2009

Per al programa

Ahir vam estar treballant Tamara i jo: ens calia un resum per poder explicar la resta del món -a Blanes, al Grancielo...- el nostre treball. I va ser el que ens va eixir:


No vaig nàixer per a l’odi, sinó per a l’amor”.
Les paraules d’Antígona ens porten imatges de morts i guerres, guerres, morts i dones que ploren guerres. Dones que ploren i alcen el cap, dones que lluiten, dones que estimen. Mares, filles, germanes, dones. Fortes, febles, tendres, transgressores, conformistes, submises i insubmises... Dones.
I memòria. Per a recordar els morts de tantes guerres. Perquè recordar-los evitarà noves guerres.
Però Antígona, bàsicament, ens parla d’amor, d’esperança, de solidaritat i de justícia. I és aquesta l’Antígona que us volem proposar.
I ací teniu la foto "oficial" .
Aquesta Joa és una artista, no?



(fotografia: Joa Díez)

dijous, 26 de març de 2009

Iniciant el camí de Blanes

I vosaltres direu, què té a veure Blanes amb aquestes fotos? Ja sabeu que necessitem una foto grupal per l'organització de la Mostra -tot i que crec que no arribarem a temps- i la nostra estimada Joa ja ens està posant les piles!!!

divendres, 20 de març de 2009

Texts per la representació.

La coneixeu? Va guanyar el premi Nobel de literatura 1996!
Wislawa Szymborska

Final i principi.(fragment)
Després de cada guerra
algú ha de netejar.
No s'ordenen a soles les coses,
dic jo.
Algú ha de llançar les escombraries
als marges dels camins
per tal que puguen passar
els carros plens de cadàvers.
Algú ha de colgar-se
entre el fang, les cendres,
els molls dels sofàs,
les estelles de cristall
i els draps sangonosos.(...)


(Traduït de Versió en castellà d'Abel A. Murcia)

dijous, 5 de març de 2009

COSES QUE DIR

Primer de tot, xics i xiques m´inspireu moltes coses, com deia Anna l´altre día, sou molt especials.
Bé, jo he estat pensant i com que estic en el cole puc escriure millor al blog.
L´escena del bombardeig es molt complicada i crec que hi ha molt poc d´espai escénic, jo propose que la gent comence a eixir del públic quan escolten les sirenes, hi ha més espai per recórer i per sentir la gent.
Eixa adrenalina que es dispara quan actues davant d´un públic es pot aprofitar per fer sentir alló que volem transmetre.
Una altra proposta però aquesta vegada de música. Per a la escena de Antígona i el seu germà mort, la cançò Campanades a Morts ( que m´encanta) i que pot aportar una sensació molt forta al públic. La lletra es .... .... .... no tinc paraules.
I per últim, vaig veure una escena de maltractament en la que eixien 2 dones amb una tela roja una estaba nugada i l´altra tiraba d´ella, havía un enfrontament tirant de la tela fins que la dona que estaba nugada cau a terra.
Em vaig imaginar en eixe moment a Antígona o a Ismene lluitant contra les forces. A Antígona contra Creont i les seues lleis o a Ismene en mig de la tela sense saber que fer.
Bé xics i xiquest fins açí les meues propostes.
Una abraçada molt gran.
Tamara

Escena 1. Taller 4 març.

(no tot és, però patir, eh?
(abraçada col.lectiva del dia 3. Energia pura!)

Hem portat una setmana dura. Exàmens, vaga d'alumnes, final de trimestre i indicis de Falles. Tot i això, ens poder sentir satisfetes del treball. Hem intentat fixar la primera escena... però ens resulta tan complicat... Intentem imaginar-nos en una situació de guerra: sonen les sirenes -eixim al carrer, què passa?-, passen els avions i ens llancen bombes -on vaig, on em refugie, què hem fet?-.


Però no. No ens ho podem imaginar. AFORTUNADAMENT! Hem de reinventar la situació, tornar enrere en la proposta i treballar des de la corporeïtat, des de la respiració. Intentar no "fer cara de ", sinó respirar "com si". A través d'aquesta respiració podrem aconseguir que el nostre públic puga entendre alguna cosa del que volem dir-li.


I sí, és molt difícil. Tenim pocs anys, moltes ganes de riure i jugar... i una guerra... I mort, i sang. Però sabem que hi ha també, a moltes parts del món -moltes-, que hi ha, dic, molts adolescents com nosaltres amb ganes de riure i de viure que veuen com volen les bombes pels seus caps. Per això, nosaltres que podem, hem de fer-los visibles.

diumenge, 1 de març de 2009

Des de colombia ens arriben les veus de les dones per la pau. En aquest cas, Antígona, de Patrícia Ariza i el seu grup La Candelaria. Dona i "teatrista"

"Hoy, en pleno siglo XXI, Antígona se coloca de nuevo como una piedra en el zapato porque regresa desde “las cuevas de aves de colmillos afilados” adonde fue confinada por el rey tirano, a interrogarnos sobre las leyes que no están escritas pero que no pueden ser borradas, porque son las leyes del vínculo y del afecto. Ella, Antígona, mujer, joven y rebelde, “la de los menudos pies”, princesa y mendiga, en esta visión dramatúrgica de Patricia Ariza regresa para, desde su enrancia fecunda, indagar sobre el destino de la Justicia"

"Cuando Patricia Ariza estuvo en el Urabá, unas mujeres le contaron que no podían enterrar a sus hombres, víctimas de la guerra en ese lugar de Colombia. De inmediato, asemejó tal situación con el mito de Antígona, a quien castigaron al encierro por romper la ley del rey Creonte, que prohibía sepultar a los muertos en combate.
Eso llevó a Patricia a obsesionarse con la obra"

Aquests dies Patrícia Ariza, una altra de les actrius/directores que s'enamoren d'Antígona, està sent investigada per subversiva. Des d'Amoraescena us invitem a llegir les seues paraules.


"Yo, Patricia Ariza, luego de leer el artículo de El Espectador del día 21 de Diciembre (2008), en la página judicial, donde se refieren a un expediente policial según el cuál yo podría estar usando el arte para la subversión, quiero expresar a la opinión pública, pero sobre todo a mis amigos y amigas, que estoy asombrada de semejante montaje tan mentiroso como infame.

Reitero que soy artista, dramaturga, miembro del Polo Democrático Alternativo y del movimiento Social de Mujeres.

Que hago parte de la oposición y ejerzo con alegría el derecho inalienable a crear en el arte colectivamente y de manera solitaria en la poesía.

Que no me avergüenzo de haber sido hippy y nadaista porque hacía parte de dos importantes movimientos libertarios y culturales.

Que he celebrado la vida y a la vez ejercido el derecho a no estar de acuerdo.

Que nada ni nadie me hará renunciar a ese derecho porque en él reside el sentido mismo de la existencia.

Que estoy en desacuerdo con este gobierno porque lo considero autoritario como el que más.

Que lucho por el Intercambio Humanitario, aunque no le guste al presidente y que suscribí con las otras y los otros Colombianos por la Paz, el comunicado por el acuerdo humanitario y la liberación de secuestrados.

Agradezco a todas las personas, artistas, científicos y académicos, a las instituciones culturales, a los grupos de teatro y a mi familia, las valerosas, afectuosas y copiosas manifestaciones de reconocimiento, afecto y solidaridad.

Gracias a esos mensajes mantengo el ánimo y la convicción en lo que creo, intactos.

PATRICIA ARIZA"


Més informació: