dijous, 5 de març de 2009

Escena 1. Taller 4 març.

(no tot és, però patir, eh?
(abraçada col.lectiva del dia 3. Energia pura!)

Hem portat una setmana dura. Exàmens, vaga d'alumnes, final de trimestre i indicis de Falles. Tot i això, ens poder sentir satisfetes del treball. Hem intentat fixar la primera escena... però ens resulta tan complicat... Intentem imaginar-nos en una situació de guerra: sonen les sirenes -eixim al carrer, què passa?-, passen els avions i ens llancen bombes -on vaig, on em refugie, què hem fet?-.


Però no. No ens ho podem imaginar. AFORTUNADAMENT! Hem de reinventar la situació, tornar enrere en la proposta i treballar des de la corporeïtat, des de la respiració. Intentar no "fer cara de ", sinó respirar "com si". A través d'aquesta respiració podrem aconseguir que el nostre públic puga entendre alguna cosa del que volem dir-li.


I sí, és molt difícil. Tenim pocs anys, moltes ganes de riure i jugar... i una guerra... I mort, i sang. Però sabem que hi ha també, a moltes parts del món -moltes-, que hi ha, dic, molts adolescents com nosaltres amb ganes de riure i de viure que veuen com volen les bombes pels seus caps. Per això, nosaltres que podem, hem de fer-los visibles.