dijous, 30 d’octubre de 2014

Carta de l'assemblea

Joan Josep Girona Gàlvez 
JJGirona19@gmail.com
22/10/’15


Estimada Sra. Gascon:


Em pose en contacte amb vosté per informar que he rebut correctament la vostra sol·licitud de participar a l’assemblea que es convoca cada dijous a l’IES Federica Montseny a les 15:00. m’agradaria comunicar-le que accepte tal invitació i estic molt agraït per considerar-me apte per a tan important reunió. Com posava també al correu, em vaig a presentar.


Sòc Joan Josep Girona Gàlvez i tinc l’edat de 49 anys. Vaig nàixer, o almenys ho pense, a Segorb, a l’interior de la comunitat Valenciana. No vaig conèixer als meus pares, ja que em varen deixar en front d’un col·legi intern de monges, on la mare Encarnación em va cuidar molt bé, sense preguntar-me d’on venia, com un xiquet més. Ella va ser la meua primera millor amiga, la seua dolçor i la seua forma de tractar-me varen ser les primeres i úniques mostres d’afecte de la meua infantesa. Ella em parlà de Déu i jo pensava que era impossible que existira algú més bondadós que ella.


A l’edat de 10 anys una parella que no podia tindre fills em va adoptar, els seus noms eren Pere González i Joana Miralls. Ells em varen tractar bé, no ho negue, però no els considerava els meus pares. Ells només eren dues persones que m’havien ajudat quan ho necessitava. I sí, els estimava, clar, els estimava molt, però no tant com a la mare Encanación.


Amb el temps vaig estudiar Matemàtiques a la facultat de Matemàtiques de Burjassot, on vaig conèixer a la meua futura esposa, Alexandra. Ella em va donar moments que cap persona al món podia donar-me. Passàvem hores i hores mirant-nos, acaronant-nos. Ella va ser tot el que jo tenia i tot el que jo era. Vam casar-nos i vam comprar una xicoteta casa als afores de València que ella, com era molt hiperactiva va omplir de coixins fets a mà, mantells i tot tipus de coses extranyes. Amb el temps el color blanc de la façana ens va avorrir i la vam pintar d’u color roig molt viu que feia que les tomaques que plantava a la meua xicoteta horta es camuflaren. Tot era bonic, tot era felicitat, fins que la vaig perdre.


Alexandra va morir per conseqüència d’un fort càncer terminal que es va portar tota la llum que omplia la casa. Vaig romandre un temps molt trist, encara que crec que eixe temps no s’ha acabat.


Va ser aleshores quan l’Església tornà a la meua vida. Vaig començar a tornar a anar a missa, a tocar la guitarra a missa, a donar classes de catecisme i a unir.me a una fraternitat, on vaig tornar a trobar a un amic de la infantesa, Andreu i vaig conèixer Arnau, un home de fiar.


Ara, unint-me a aquesta assemblea vull concienciar a la gent que cal invertir més en la investigació de malalties com el càncer i a ajudar a aquestos xiquets abandonats pels seus pares entre altres coses.

Una càlida salutació i ens veiem a l’assemblea. Joan Josep Garcia Gàlvez.