dimarts, 12 de maig del 2009

La mort d'Hemon.


Encara que parega mentida, que ja hem "estrenat" a Blanes, continuem elaborant la nostra proposta. com que la mort d'Hemon no quedava clara, vam haver d'improvisar una nova escena al tren cap a Barcelona. La rposta ens la va donar, de nou, Maria Zambrano. De les seues bellíssimes paraules -encara que també dures- vam decidir-nos per aquestes. Les diu l'Harpia, personatge que incorpora Zambrano i que representa ací a la mort. Vegem què opineu.

Entra
L' Harpia (a Antígona, agenollada en terra i encollida): Si hi hagueren déus...Encara que no em mires, jo sé que em somies... Ets tu el somni d’algú? Fores el d’Hemon, però ara és mort. Va vindre darrere tu, et va seguir fins aquesta cova, però no el van deixar passar. Ell mateix es va donar mort amb l’espasa de son pare, Creont, per anar a trobar-te. I mentrestant tu, ací, viva.
Ara plores? Massa tard. Tu t’inventares esta història. Una paraula teua, sols una, i ja estava. O haver-te callat i haver plorat, com fan les dones. Ell ho estava desitjant, després de tot Creont és un home, i els homes són homes sempre. Però no volgueres donar-te a ningú, i per això baixares ací, a la teua tomba, a soles, sense espòs ni amics. Què no saps que eixa intel.ligència teua, per a una dona, és un càstig? Ella ha estat la teua condemna. I pensa que no ha estat la teua vida la que dónes per la veritat i la justícia. Dónes el teu amor. Hemon ha estat sempre la teua ombra.