dijous, 19 de febrer del 2009

La tumba de Antígona, les belles paraules de Maria Zambrano

Si l'hagueres vist, germana. Estava sobre una roca, roja de la seua sang, la sang feta ja pedra, i jo vaig vessar molta aigua, tota la que vaig poder sobre ella, per llavar-la, a ella, a la sang, i que correra. Perquè la sang no s'ha de quedar dura com una pedra. No, que córrega com allò que és la sang: una font, un rierol que la terra s'engolix...La sang no és per quedar-se feta pedra, atraient els ocells de mal auguri que venen a tenyir-se els becs. La sang, així, du sang, crida sang perquè té set, la sang morta té set i després venen les condemnes, més morts, encara més en una processó sense fi. Vaig vessar aigua, tota la que vaig poder, per calmar la seua set i que correra viva fins que s'amerara la terra. Perquè la terra després brolla, que la sang vol brotar. Brolla en una font ... la Terra ho arregla tot, ho distribueix tot. Bo, vull aquestes coses, si la deixen. Però no la deixen, no. No la deixen mai ells, els qui manen. La deixaran alguna vegada que faça el seu treball en pau? Li sostraeuen els morts, o se'ls lleven amb una maledicció nugada al coll. I després, em veus ací? Li llancen criatures vives, vives com ho estic jo, més viva que mai, vivent de veritat.
Però escolta, germana, tu que estàs encara allà dalt, em diràs quan la pelussa de la primavera neix sobre aquesta tomba? Dis-me, quan nasca alguna cosa, digues-me que m'ho vindràs a dir?