Mujeres de Negro por la paz desde Jerusalén

Carta de Gila Svirsky enviada per Charo Altable, des de Mujeres de Negro:


NO TENER NOTICIAS ES MALA NOTICIA


Estaba escuchando en la radio una entrevista a dos adolescentes del sur de Israel, ambos habían vivido durante varias semanas en unas condiciones intolerables, cogidos en el fuego cruzado de los adultos.


“Oh! mi familia nunca ve cadenas televisión extranjeras”, dijo uno. “No son tan exactas como las israelíes.”“Mi padre me lo prohíbe”, dice el otro. “Puede ser desmoralizante.”

Sí, ciertamente, puede ser desmoralizante. Si no ves las “cadenas extranjeras” – la CNN, la BBC o Sky News, y mucho menos al-Jazeera – no oyes la (otra) mitad de lo que está pasando. Nunca escucharás, por ejemplo, que

• El hospital al-Quds de Gaza recibió un ataque directo ayer; o que


• UNRWA notificó a las IDF (Fuerzas de Defensa Israelí) que un proyectil había alcanzado a uno de sus almacenes (comida, medicina y gasolina), pero que las IDF lanzó seis proyectiles más después de eso, o que


• Algunos niños fueron encontrados encogidos en sus casas al lado de los cuerpos de sus madres o padres, probablemente después de días, ya que las ambulancias no podían llegar a ellos, a pesar de las estrictas leyes internacionales sobre el libre movimiento del cuerpo médico.

Pero los israelíes solo escuchan noticias israelíes. Así que, ¿qué me dijo mi vecino ayer?: “Israel tiene el ejercito más moral del mundo. ¿Qué otro ejército habría lanzado panfletos advirtiendo a los civiles para que se fuesen y así no ser heridos por los misiles?”

Bueno, la respuesta es: muchos países. Es una herramienta de propaganda común. Aquí va un extracto de un panfleto lanzado por los Estados Unidos en Japón durante la 2ª Guerra Mundial:

“Las armas usadas por las autoridades militares japonesas para prolongar esta guerra sin esperanza van a ser completamente destrozadas por las Fuerzas Aéreas Americanas. Sin embargo, las bombas no pueden ver, así que no sabemos dónde impactan. Como sabéis, los americanos somos gente humanitaria y no queremos herir a gente inocente. Por lo tanto, por favor evacuen estas ciudades.” http://www.ww2propaganda.eu/translat.htm
Y aquí un extracto de uno lanzado por Israel en Gaza durante estos días:

“Como respuesta a actos llevados a cabo por terroristas en su área en contra de Israel, las IDF están obligadas a responder inmediatamente y actuar en esta área. Para su propia seguridad, se le pide que abandone el área inmediatamente.” http://www.ynet.co.il/english/articles/0,7340,L-3649729,00.html
No hace falta decir que no hay ningún sitio a donde ir. Gaza es una franja estrecha (10% del tamaño de Rhode Island) densamente ocupada y con todas las fronteras cerradas a cal y canto.Pero los israelíes siguen repitiendo el mantra que remueve mi estómago: Las IDF son el ejército más moral del mundo.

A lo largo de estas horribles semanas, los reportajes más cuidadosamente documentados dentro de Israel, sobre lo que ocurre y no ocurre han sido los elaborados por organizaciones humanitarias. Puedes ver un blog (en inglés) combinado de estas organizaciones en http://gazaeng.blogspot.com/ Sabes que ha habido serios abusos de derechos humanos cuando once organizaciones se ponen a trabajar juntas en algo. B`Tselem incluso ha dado el paso sin precedente de lanzar un llamamiento para un alto el fuego [http://www.btselem.org/english/]. Se ha hecho un trabajo importante para llevar este mensaje a la sociedad israelí.

Para terminar pero no por ello menos importante, las organizaciones pacifistas continúan alzando sus voces solitarias y valientes ante la exaltación patriótica de motoristas y viandantes. Aquí está lo que escribí en mi cartel ayer: “Nos hemos convertido en nuestra peor pesadilla”. La mayoría de los que pasaban no pillaban el mensaje.

Gila Svirsky Jerusalem, 16 de enero de 2009.

Co-presidenta, B’Tselem http://www.btselem.org/English/ http://www.gilasvirsky.com/

"Activista por la paz desde hace más de 15 años, la israelí Gila Svirsky vive y escribe en Jerusalén. Ella es una de las miembros fundadoras de la Coalición de Mujeres por la Paz, un grupo formado por ocho organizaciones pacifistas de mujeres israelíes y palestinas. "La violencia me ha llevado a dedicar el total de mi vida cotidiana al conflicto..."

Per llegir algunes de les seues cartes anteriors en castellà, aneu a Women and live on Earth

Vides trencades, diaris des de Gaza.

Fragment d'un text trobat a la xarxa, del Periòdic.cat Blogs del Món

Estic cansat i deprimit. Tots ho estem. També estem enfadats. Com a civils, sentim que hem estat castigats per un crim que no hem comès. Més de 1.300 palestins han estat assassinats, prop d'un terç són nens, i aquestes xifres s'incrementaran a mesura que vagin rescatant cossos sense vida de sota de la runa. Hi ha 5.400 ferits, amputats, traumatitzats... gent que s'ha quedat sense casa. ¿Què hem fet per merèixer això?
Avui pensava que la majoria de presoners a Europa tenen més del que nosaltres tenim a Gaza. Tenen tres àpats al dia, electricitat, aigua potable, televisió... Potser ells no tinguin llibertat, però aquest és el càstig pels seus crims. Em pregunto, ¿quins crims hem comès nosaltres per ser castigats d'aquesta manera?
Necessitem temps per plorar els nostres morts, per aixecar-nos i per seguir endavant.

Necessitem líders mundials que puguin aturar tot això i que ens ajudin a reprendre les nostres vides amb dignitat.

Necessitem tots els passos a Gaza oberts perquè l'ajuda humanitària (aliments, material de construcció...) arribi a tota la gent que urgentment la necessita.

No estem demanant la Lluna, simplement volem poder anar al mercat i trobar menjar a un preu que puguem pagar, tenir aigua potable per beure, viure segurs i no dependre de l'ajuda humanitària per sobreviure. Volem tenir la possibilitat de deixar el nostre país si així ho hem decidit... Només demanem els nostres innegables drets humans.

Per llegir-lo sencer, pica ací

Antígona davant Polinices

Hui, dues imatges esperançadores. Sembla que tenim aquests dies massa imatges de mort, de desolació, de destrucció, de dones i criatures que ploren guerres antigues que no entenen. Des d'Amoraescena us recordem, amb la voluntat d'acompanyar-vos en el dol, i amb el desig acaben ja, que ja hi ha prou. Amb l'esperança que un altre món, on la cura i tendresa siguen valors competitius, és possible.

Totes som Antígona

El treball d'ahir es va centrar en el text de l'escena on Antígona, tot trencant la prohibició, renta el seu germà. El text és una adaptació de l'Espriu.

Antígona renta Polinices.
Algú porta a Antígona una caixa amb encens, una gerra amb aigua, una tovallola i oli o crema(ungüent). Encén l'encens, i amb molta lentitud comença a rentar el germà. Les Antígones desdoblades:

A1. El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de la mare, que ens esperen.
A2.- Ella preferia Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia, i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís.
A5.- Ara avanceu junts per ribes llunyanes a través d'un mateix riu de sang.
A3.- M'agafaves les trenes i em feies mal... ,
A4.- Allunya els ocells!
A1.- La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu.
A2.- Que la terra colgue els trossos.
A3.- On és la teua força, Polinices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat?
A4.- Si no purificat per les flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de la mare.
A5.- I jo sempre ploraré la sang del nostre pare, la sang de Cadmos, la vessada sang d'Etèocles i la teua, Polinices.

Per tal de poder-lo preparar, tot el grup es convertí en Antígones. Tothom hagué de netejar, mimar, acaronar el seu o la seua companya, com si foren la persona més important del món, com si s'hagueren d'acomiadar d'ella.

Una paraula només serviria per resumir l'emoció que ahir hi havia a la sala: TENDRESA

no en el meu nom

Gràcies, Antoni.

Suggerència escènica

Encara que no té res a veure amb el post del dia, m'agradaria que féreu una mirada al videoclip d'Europa, de Mònica Naranjo. Conté algunes imatges que ens poden suggerir propostes per la representació d'Antígona. Ja em direu.

Europa- Mónica Naranjo

Accions urgents. Gaza 3

En Amoraescena estem una mica trasbalsades per la situació a Gaza. Qualsevol lectura o treball d'Antígona al taller es converteix en un enllaç a aquesta situació, i ens recorda d'altres: el Congo, Colombia... tantes persones en "pie de guerra".

Dimecres, mentres llegíem la proposta del text definitiu per Antígona i debatíem qüestions com les músiques o el vestuari, Xaro ens contà una petita història. Molt, molt petita. Quasi no recorde qui era qui, però em disculpareu si m'enganye en alguna cosa. Us la resumisc.

Una dona palestina (o era israeliana, Xaro?) va voler contactar, per tal d'iniciar un acostament per aturar l'odi entre els dos pobles, amb una dona israeliana. Aquesta li va dir que no, que no podia ni parlar amb cap membre del col.lectiu que havia assassinat el seu fill. La primera dona, mare també, li va mostrar la fotografia del seu fill, també assassinat, i li va regalar una rosa blanca.

Xaro, no sé si se me n'ha anat molt, però això és el que recorde. També recorde que al grup, normalment sorollós i rialler, es va fer un llarg silenci.

Adjunte també alguns enllaços per que us mantingau informades:

Gaza: la maquinaria bélica alcanza a las escuelas, des d'Educació sense Fronteres