L'espill

El taller de dijous va venir de la mà dels espills. Al somni de Fernando li calia una sessió específica, i la van tenir. Una sessió que va resultar distinta de la programada perquè la riquesa i valor de les aportacions del grup va fer necessari aturar-nos i respirar, dir i  escoltar el que cada persona havia de compartir.
Un treball ple de suggerències.

Us deixe dos textos: El primer, un fragment de la Milonga de tardor, una novel·la d'Encarna Sant-Celoni

"A l’espill una dona. Ulls mig unflats, mig fosos; depenent si et fixes en les bosses o en les conques.

L’altra i jo - és a dir, jo i la des espill - som la mateixa i no ho som …, ja que entre la seua intromissió en mi i la meua intromissió en ella hi ha l’exterior sempre imprevisible.

L’espill. Una dona. Trobar-te cara a cara amb l’altra, la del mirall, la imatge que et censura i t’enalteix, inherent a tu.

Com saber doncs, quina d’elles, tan diferents i tan paregudes al jo que crec ser, és l’objecte d’aquesta requesta que tant si com no m’empaita?...

Al mirall, una dona. Ulls mig fosos, mig unflats depenent de si et fixes en les conques o en les bosses."

L'altre text n'és un fragment de La dama de Shangai, una pel·lícula mítica del genial Orson Wells.

Gaudiu-ne mentre esperem els textos promesos

El principi, una altra vegada.

El cercle màgic.
 L'espai del ritual.
 I la visita del l'amic Valentí.
Primeres passes per la posada en escena.

Escena 4: A la manera de la dona grega

Escena 4.

                                                  

(Una dona del públic s'alça i crida)

Dona:     Prou!!! ¡Pareu! Es pot saber què és açò?

Presentadora: Disculpe, li passa alguna cosa, dona?

Dona:   Que què em passa? Que què em passa? Esteu parlant de moda a una assemblea, en lloc de parlar dels temes que tracten? Vosaltres no teniu vergonya! (mig cridant, mig enfadada)

Presentadora: Agraïm la seua opinió, estimada espectadora, però, aquests són els temes més demanats a la nostra web i a les enquestes als espectadors ens donen suport per afirmar que..

Dona: Ni estimada espectadora ni res, sóc una persona, no una espectadora.

(Agafa el micro i es dirigeix al pati de butaques). Sóc una dona divorciada, quants de vosaltres esteu en la mateixa situació?

Presentadora: (lluiten pel micro) Bé, I ara continuem en..

Dona: No em talle no (a la presentadora), que encara no he terminat. (Puja a escena) Em diuen Maria, tinc 40 anys,  divorciada,  amb dos fills. Estic aturada  des de fa més d'un any. I no us enganyeu, no, no és que no m'abellisca treballar, és que a  la meua edat no n'hi cap llicenciatura que valga. Ja no em donen la prestació del paro, la meua ex-parella tampoc treballa i no pot passar-me la pensió de les meues criatures...

Vosaltres,(a la presentadora i la càmera)   el que voleu amb la vostra roba de marca i un  micròfon, sabeu  què significa passar els mesos amb una pensió retributiva? Sabeu les penes que passe intentant donar de menjar als meus fills? Heu viscut  no sopar, donar pa buit als vostres fills? BUIT, PA BUIT.

Fa tres mesos que visc a casa de ma mare. Vaig a entrevistes i a soles veig a joves “en mejor capacidad de liderazgo”. No sé si per les seues corbates o per les muscleres dels trages...

            Vostès (ara es dirigeix al públic) no saben quantes dones patim  la mateixa situació. Quantes dones estem intentant donar suport als nostres fills, a les nostres filles, tot i  estar destrossades i desesperades. No han viscut la por de quedar-se sense llar. Però, és clar que importa més el futbol, els últims rumors… (Silenci)

Preocupació social..

Jo...  ja n'estic farta, vull canviar les coses. Hui s´ha acabat  silenciar els nostres problemes. Dones, canviem les tornes!

Com l'art mateix

Partir d'una obra d'art és una tècnica efectiva per generar un text literari. i a l'inrevés. 
En la sessió de hui hem partir de diversos quadres per generar una imatge teatral per incorporar a la proposta de l'assemblea. 

Al final, ens hem quedat amb aquestes "cabines telefòniques" (1967) de Richard Estes

Ja us contarem!

Per obrir boca

No estem parades... Anem fent!

Moment final de l'escena -5.

Ell:  Bé,  m'indiques o no?

Ella  he d’ anar a visitar al meu iaio i passe per la parada. Si vols... vindre amb mi fins Campus...

Ell (Sonriu) Gràcies. Per cert, em diuen Mario, encantat.

Ella: Jo sóc Violeta.

Un paper vell de diari.

El periòdic, a més de donar-nos "males notícies",  també ens possibilitats múltiples d'explotació lúdica. Si ho dubteu,  no teniu més que recordar la sessió amb les fotos.
Dijous vam seguir treballant amb textures, sons i espais. També, sobretot, la configuració d'una determinada manera de treballar: col·laborar o competir.

Teatre periodístic, 1

Un rotgle, joc.
Paper de diari, joc. Tacte i oïda, cos expressiu.
Triar una notícia i seguir jugant. Michael Jackson,  Obama o un equip de futbol de dones que necessita finançament. Quina és l'opressió que hi ha al darrere?
A seguir jugant.

Jo balle, tu balles, Juanma balla

I bé. 
Ja veieu que anem fent feina. Al taller de dijous es van treballar quatre imatges, que no us contaré ara per mantenir la intriga, ja sabeu. El que sí us podem oferir és un vídeo-resum de la vesprada realitzar per Laura, una crac de la imatge. 

Primera sessió: opressions quotidianes

I ja hem mamprés de nou. Primera reunió. 

Les cares del curs passat, però algunes baixes que trobarem a faltar. 
Noves  incorporacions, molt benvingudes.
La pregunta de sempre: què farem enguany?

i l'etern debat, si una obra clàssica -o no tan clàssica, però literària- o crear-la nosaltres.
Decidim crear-la. 
Falta ara posar-nos d'acord en el tema, l'estructura, el gènere. Veus que volen una obra "llarga", amb uns protagonistes i una línia argumental. D'altres, una de lladres i serenos. 
Plantegem, de nou, que és més còmode i més senzill, sense ser escriptores, de plantejar escenes unides pel fil conductor de les opressions, de les exclusions. Per alguna raó utilitzem la metodologia de teatre de l'oprimit d'Augusto Boal.

Però Ella conta una de les seues opressions quotidianes:
"que tinga que fer-li jo la compra al meu germà?
està malalt de la gola i sols beu sucs, ...
i després s'ho deixa tot per damunt i ho he de recollir jo? Si ja té pèls de sobra allà!" 

PDT: ell té 27 anys.

 Ja us seguim contant. ;)

Petites paraules.

La primera vegada que es va enamorar @petitesparaules sonava esta cançó.

 

Però va  ser aquesta la que la va acompanyar amb el trencament.



Continuem amb el procés de les històries. Entre imatges i records, voldria que recuperàreu els sons.

 Quina és la banda sonora de la vostra història de vida?

Històries de soldats

A la sessió de dimecres seguírem compartint fotos, records.           Imatges moltes d'elles en blanc i negre, de nòvies de dol i criatures dolcíssimes.                                                     I ell ens va contar la història dels seus iaios, dels que van anar a visitar el Valle de los Caidos malgrat ser les millors persones que ell ha conegut.     I ens va cantar la cançó que li cantaven als scouts, la cançó del soldat.

Anem fent camí.

Com vas així pel carrer?

Després de ballar una mica -per això de soltar el cos, de desmecanitzar-lo- hem repassat el "ritual de bellesa" per un dia de festa. Aquesta vegada ha plantejat el treball Patricia. El resultat ha estat, com era d'esperar, curiós: la setmana passada confessaven 10 minuts i hui ja n'eren 90.

La diferència, és clar, estava en la intenció.

Hem plantejat una primera escena, que pot ser o no definitiva, reconduïda pel Pau, i hem recordat la segona, ella front l'espill. Dura. Seguirem per aquest camí.

Ritual: rutina

A la sessió d'ahir treballàrem els rituals quotidians, sobretot, aquelles coses que fem cada matí només ens alcem. La primera consigna, la d'ahir, era visualitzar i representar -a través de diversos exercicis- el que cada dia "escolar" fem. Fou una sorpresa el temps que cadascun de nosaltres dedica a "arreglar-se": una mitja de 10 minuts! La fama de tardones i tardons no és, segons semblà, per preparar-se, sinó per alçar-se amb el temps just!
La setmana vinent canviarem el dia: ens anem de marxa. Els tempos, segons semblava ja ahir, canvien... ja us contarem.
Per cert, l'àlbum de fotos el podeu trobar a la wiqui.

Els estereotips

Tot seguint amb el taller, la fase següent va ser elaborar una mena de retrat robot d'allò que seria, més o menys, "una tia bona i un tio bo". El resultat del treball -no del saborós debat que s'establí al grup!-. En principi només es fa referència a la part física... ja veurem quan parlem d'altres coses.

TIA BONA (prototipus)

*cos 10 - proporcionada
*90/60/90
*pits grans - més o menys 90
*està prima (no grossa)
*caderes al igual del pit
*cabells llargs
*ulls grans i vius
*cames llargues
*carn prieta
*llavis carnosos
*pell suau
*cul redó i alt
*depilada
*broncejada
COMENTARIS DELS COMPANYS És segon el 'prototipo' de cadascun. No té defectes molt destacables i si els té els amaga molt bé. Sap resaltar els seus punts forts.)

TIO BO (prototipus)

*Alt (1'85)
*musculós (marcat) - pectorals, abdominals, braços
*mans grans
*esquena ampla
*fort
*cabells curts
*bon paquet
*somriure profident
*cames fortes
COMENTARIS DEL COMPANYS Que no tinga pèls al pit, això de pelut era abans, ara ja no. Es més fàcil el 'prototipo' de dona que de mascle. Està més definit el de dona..

El meu cos està a gust quan... taller del 23 de febrer

El meu cos està a gust quan

prenc el sol

Menge xocolata

Em tombe al llit
M’abrace

M’abracen

Sóc a la piscina

Descanse

Em faig un massatge

Puge els peus cap amunt.

Ric

Rode per un prat.

Cante
Sóc feliç
Em toquen

Entre en contacte amb la persona que estime

Balle

Sent l’aire càlid en la meua pell

Sent l’adrenalina.

Olore a vainilla

Em banye en aigua freda

Sent la brisa en la cara.

Visita de Valentí

Aquests dies -ahir i hui-, estem disfrutant de la presència d'altres persones al taller. Ahir vingué Jano, ex membre del grup, i ens va aportar algunes consideracions i reflexions. Hui ha estat el Valentí. Com sempre, ens aporta una mirada màgica, "espectacular", al nostre treball. Gràcies a tots dos.

Escena 1. Taller 4 març.

(no tot és, però patir, eh?

(abraçada col.lectiva del dia 3. Energia pura!)

Hem portat una setmana dura. Exàmens, vaga d'alumnes, final de trimestre i indicis de Falles. Tot i això, ens poder sentir satisfetes del treball. Hem intentat fixar la primera escena... però ens resulta tan complicat... Intentem imaginar-nos en una situació de guerra: sonen les sirenes -eixim al carrer, què passa?-, passen els avions i ens llancen bombes -on vaig, on em refugie, què hem fet?-.

Però no. No ens ho podem imaginar. AFORTUNADAMENT! Hem de reinventar la situació, tornar enrere en la proposta i treballar des de la corporeïtat, des de la respiració. Intentar no "fer cara de ", sinó respirar "com si". A través d'aquesta respiració podrem aconseguir que el nostre públic puga entendre alguna cosa del que volem dir-li.

I sí, és molt difícil. Tenim pocs anys, moltes ganes de riure i jugar... i una guerra... I mort, i sang. Però sabem que hi ha també, a moltes parts del món -moltes-, que hi ha, dic, molts adolescents com nosaltres amb ganes de riure i de viure que veuen com volen les bombes pels seus caps. Per això, nosaltres que podem, hem de fer-los visibles.

al tall! Preparant les primeres escenes.

Hui hem treballat el moviment en l'espai, un poc les caigudes a terra i com alçar-nos sense fer esforç. Després hem treballat els portés sobretot el del grup d'Adrián. I per acabar s'hem quedat Juan, Héctor, Adrián i Iván i hem treballat els seus personatges. S'ha passat Tamara que m'ha ajudat al començament de la sessió.
Hem vist a l'ordinador aquests dos vídeos (no sé si m'he passat perquè les imatges són prou fortes, ho he avisat). Però després de vore-les crec que han quedat prou reflectits amb elles i la part del bombardeig pot quedar molt bé amb els desplaçaments i les oscil.lacions.

(Enviat per Nico, 25 de febrer)

Bombardeig sobre Guernica

Vietnam Nalpalm

Ahir (24 de febrer) el treball fou d'anàlisi "dramàtica" de l'Antígona de Carme Teatre: el text i el silenci -la part blanca del full, com ens deia un dia Valentí-, el vestuari i els seu significat. Els estereotips que ens havien desmuntat amb la "corporeïtat". Acabàrem amb un treball de xi-kung.

La tumba de Antígona, les belles paraules de Maria Zambrano

Si l'hagueres vist, germana. Estava sobre una roca, roja de la seua sang, la sang feta ja pedra, i jo vaig vessar molta aigua, tota la que vaig poder sobre ella, per llavar-la, a ella, a la sang, i que correra. Perquè la sang no s'ha de quedar dura com una pedra. No, que córrega com allò que és la sang: una font, un rierol que la terra s'engolix...La sang no és per quedar-se feta pedra, atraient els ocells de mal auguri que venen a tenyir-se els becs. La sang, així, du sang, crida sang perquè té set, la sang morta té set i després venen les condemnes, més morts, encara més en una processó sense fi. Vaig vessar aigua, tota la que vaig poder, per calmar la seua set i que correra viva fins que s'amerara la terra. Perquè la terra després brolla, que la sang vol brotar. Brolla en una font ... la Terra ho arregla tot, ho distribueix tot. Bo, vull aquestes coses, si la deixen. Però no la deixen, no. No la deixen mai ells, els qui manen. La deixaran alguna vegada que faça el seu treball en pau? Li sostraeuen els morts, o se'ls lleven amb una maledicció nugada al coll. I després, em veus ací? Li llancen criatures vives, vives com ho estic jo, més viva que mai, vivent de veritat.
Però escolta, germana, tu que estàs encara allà dalt, em diràs quan la pelussa de la primavera neix sobre aquesta tomba? Dis-me, quan nasca alguna cosa, digues-me que m'ho vindràs a dir?

Emocionar i emocionar-nos

Només arribar a casa em trobe en la necessitat d'escriure. Moltes coses van passant, totes molt ràpides. La troballa -per fi, després de moltes voltes, del text de Maria Zambrano La tumba de Antígona, la incorporació al nostre text dramàtic d'algunes de les seues paraules -bellíssimes...- i dos dies intensos de tallers.
Ahir vàrem començar amb la intenció de treballar veu, això que al grup li resulta tan avorrit. Ja sabeu: en cercle, respirar, vibrar, percudir, vocalitzar, ... Volíem, també preparar la visita de Valentí per tal que pogués entendre una mica el treball que havíem fet fins ara. Però acabàrem fent un taller d'abraçades. Ja sabeu. Aquest taller ens permet treballar conceptes teatrals com la mirada, l'espai, -intern i extern-, i personals -afectivitat, contacte (“con-tacte”), respecte -dels límits propis i de l'altre/a... Per últim, una roda col.lectiva que ens va permetre conéixer-nos millor. Sonaren paraules com energia, relaxació, perdó, força, intuïció, atenció, alegria.....

Hui la sessió ha estat dura, densa i forta. Ha començat amb un soroll de guerra i ha acabat amb una ritual de mort, d'acomiadament. Heavi, no? Hem pogut presentar només unes poques escenes, sobre les quals encara ens queda molt de treball però s'ha pogut veure això que caracteritza Amoraescena: emoció. Gràcies.