Una altra antígona

avui, estic de peu. 
estic de peu, com totes les Antígones abans i després de mi, 
sota els pecats i les culpes d'altres, 
subjectant-les com si jo fóra Atlas evitant
que caiga el cel. 

avui cride. 
avui cride, per les meues germanes de nom i cos que van caure de genolls per culpa d'eixe pes. 
alce la veu sense por per les cames trencades, 
pels braços adolorits, gràcies a eixa maleïda càrrega. 
avui, lluite amb el que em queda. 

amb el poc que tinc. 

avui, no em fan caure. 
                                                                                                       Teresa Carrasco

Il·lustració: Agnes Cècile

Altres Antígones

Ja en procés de posada en escena, us deixe algunes propostes teatrals ben  ben interessants:

Theater Magdeburg,Antigone und Ödipus. 2017

WHS Drama Society, Antigone- 2017 

Héroes y guerreros. Un regal de Xaro.

Ayer, en la representación, me emocioné Quiero daos, como regalo, a todos los chicos y chicas y especialmente a los chicos de "Antígona" este trozo de un escrito mío, del libro que estoy terminando. Es material en prensa del libro Los senderos de Ariadna.

Héroes y guerreros.

Muchos niños y adolescentes varones, influidos por la socialización a la que están sometidos y reforzada, entre otras instancias, por los dibujos animados, los videojuegos y telefilms violentos, tienen en su imaginario a un héroe guerrero. No obviando la connotación de guerra que tiene la palabra, podemos hacernos eco de esta imagen para plantear otro tipo de guerrero, como plantea el budismo; guerrero del corazón, que es quien tiene el coraje de conocerse profundamente, tanto en sus aspectos bellos o luminosos como en sus aspectos oscuros o de sombra. El guerrero del corazón no mata a sus dragones internos, sino que entabla una relación con ellos, apoderándose de su energía para llevarla al mundo transformada. Si no hacemos esto podemos proyectar la sombra de nuestros dragones sobre las demás personas, que se convierten así en enemigas a quienes poder maltratar o matar en nombre de nuestra verdad.

La tradición tibetana coincide con esta visión y nos dice que guerrero es el que se enfrenta a su propio miedo. También los indios yaquis, indígenas del norte de México, dicen que en cada tribu hay ciertos hombres y mujeres llamados a seguir el camino del guerrero desde dentro de su corazón, que traen al mundo lo nuevo, sin creerse por ello nadie especial. Piensan que todas las personas tenemos un diseño del mundo o mapa dela realidad que no debemos confundir con la realidad. La tarea del guerrero, arquetipo de hombres y mujeres que luchan por la paz sin violencia, es traer su descubrimiento a la realidad social para ensanchar el diseño o mapa de esa realidad.

Los indios yaquis dicen que el mundo de cada día es como una obra de teatro, una actuación en la que somos a la vez actores, espectadores y observadores. El verdadero guerrero observa, no se pelea; es un guerrero pacífico, un guerrero del corazón que permanece despierto y observa cada actuación y cambio de actuación. Dicen que el verdadero cambio solo tiene lugar cuando crece la realidad conceptual, es decir, cuando todas las personas traemos nuestras visiones, o lo que hemos aprendido, a la comunidad a la que pertenecemos, con el deseo de compartirlo. Este es el verdadero proceso de cambio. Por lo tanto el guerrero o el hombre y la mujer de paz, que encarnan este arquetipo, ha de saber tratar con sus sentimientos, deseos y miedos. Ha de aprender a llorar, mirar y sentir junto a otras personas de paz.

Besos,

Charo Altable

http://www.diagonalperiodico.net/cantabria/spip.php?article127

Antígona al Grancielo.

Per fi, després de tot el curs, Antígona s'ha fet visible des del Grancielo.
Tot l'esforç
dels actors i les actrius del grup,
de les persones que ens han ajudat, mimat i assessorat: Xaro (Dones de Negre), Jesús i Nico, Domingo(la Veu), Samuel (les imatges). Joa -les fotografies-, Valentí, Caixaescena...
del personal de la Sala Grancielo -sobretot de Salva, el tècnic, que ens ha il.luminat des del cel-,
de les dones d'Atelier, que ens han deixat la seua exposició,
dels amics i amigues que ens han acompanyat,
dels companys i companyes que hi són,
de les famílies, que sobreviscut als nostres nervis...
ha merescut la pena.

un milió de gràcies

Etíocles i Polinices

Imatge quasi virtual de l'escena de la lluita entre els germans.
Una primera imatge, per anar fent boca. Ens veurem al Grancielo.

La mort d'Hemon.

Encara que parega mentida, que ja hem "estrenat" a Blanes, continuem elaborant la nostra proposta. com que la mort d'Hemon no quedava clara, vam haver d'improvisar una nova escena al tren cap a Barcelona. La rposta ens la va donar, de nou, Maria Zambrano. De les seues bellíssimes paraules -encara que també dures- vam decidir-nos per aquestes. Les diu l'Harpia, personatge que incorpora Zambrano i que representa ací a la mort. Vegem què opineu.

Entra
L' Harpia (a Antígona, agenollada en terra i encollida): Si hi hagueren déus...Encara que no em mires, jo sé que em somies... Ets tu el somni d’algú? Fores el d’Hemon, però ara és mort. Va vindre darrere tu, et va seguir fins aquesta cova, però no el van deixar passar. Ell mateix es va donar mort amb l’espasa de son pare, Creont, per anar a trobar-te. I mentrestant tu, ací, viva.
Ara plores? Massa tard. Tu t’inventares esta història. Una paraula teua, sols una, i ja estava. O haver-te callat i haver plorat, com fan les dones. Ell ho estava desitjant, després de tot Creont és un home, i els homes són homes sempre. Però no volgueres donar-te a ningú, i per això baixares ací, a la teua tomba, a soles, sense espòs ni amics. Què no saps que eixa intel.ligència teua, per a una dona, és un càstig? Ella ha estat la teua condemna. I pensa que no ha estat la teua vida la que dónes per la veritat i la justícia. Dónes el teu amor. Hemon ha estat sempre la teua ombra.

seguim treballant

No tot s'acaba en Blanes. És cert que hem fet l'estrena, una estrena que era més bé una super-assaig general. Encara ens falten un parell d'escenes i treballar allò que ja està clar.

Per això, i perquè les coses no estan per emmudir, Jesús Delegido ens ha passat aquesta fotografia, feta a Colombia, per recordar-nos que hem de continuar endavant.

Visita de Valentí

Aquests dies -ahir i hui-, estem disfrutant de la presència d'altres persones al taller. Ahir vingué Jano, ex membre del grup, i ens va aportar algunes consideracions i reflexions. Hui ha estat el Valentí. Com sempre, ens aporta una mirada màgica, "espectacular", al nostre treball. Gràcies a tots dos.

treballem i treballarem

Dues imatges, dues propostes escenogràfiques,

dues propostes.

Encara que no són les imatges que nosaltres tenim al cap i que mostrarem, sí poden "recrear" el nostre imaginari. La imatge d'Antígona la tenim clara, però el soterrament d'Etíocles ho tenim més abstracte, no som conscients encara del que suposa -o suposaria a l'antiga Grècia. Cal que en repensem.

wislawa szymborska

Vietnam

Mujer, ¿cómo te llamas? -No sé.
¿Cuándo naciste, de dónde eres? -No sé.
¿Por qué cavaste esta madriguera? -No sé.
¿Desde cuándo te escondes? -No sé.
¿Por qué me mordiste el dedo cordial? -No sé.
¿Sabes que no te vamos a hacer nada? -No sé.
¿A favor de quién estás? -No sé.
Estamos en guerra, tienes que elegir. -No sé.
¿Existe todavía tu aldea? -No sé.
¿Éstos son tus hijos? -Sí.

Ciutadans: la guerra ha acabat.

Ciutadans:

En el dia d'avui, vençut i desarmat l'exèrcit enemic, s'ha acabat la guerra. Creont, nou rei del nostre poble, proclama:
Que a Etèocles, mort per combatre per l'alliberament d' aquesta ciutat, se li sepulte amb tots els honors i rituals dignes del seu rang.
Qua a Polinices, germà i enemic nostre, que volgué arrasar la terra dels seus pares, que ningú no li honore amb tomba, ni li plore, sinó que el deixen insepult exposat a les feres.
Qui transgredisca aquesta voluntat ho pagarà amb la seua vida.
Visca el rei.

Així, més o menys, restaria el part de guerra de la primera escena.

S'accepten suggerències...

Texts per la representació.

La coneixeu? Va guanyar el premi Nobel de literatura 1996!

Wislawa Szymborska

Final i principi.(fragment)
Després de cada guerra
algú ha de netejar.
No s'ordenen a soles les coses,
dic jo.
Algú ha de llançar les escombraries
als marges dels camins
per tal que puguen passar
els carros plens de cadàvers.
Algú ha de colgar-se
entre el fang, les cendres,
els molls dels sofàs,
les estelles de cristall
i els draps sangonosos.(...)

(Traduït de Versió en castellà d'Abel A. Murcia)

Rebeldía de Nobel. Wislawa Szymborska

més poemes -en castellà-

http://nalocos.blogspot.com/2008/09/wislawa-szymborska.html

Escena 1. Taller 4 març.

(no tot és, però patir, eh?

(abraçada col.lectiva del dia 3. Energia pura!)

Hem portat una setmana dura. Exàmens, vaga d'alumnes, final de trimestre i indicis de Falles. Tot i això, ens poder sentir satisfetes del treball. Hem intentat fixar la primera escena... però ens resulta tan complicat... Intentem imaginar-nos en una situació de guerra: sonen les sirenes -eixim al carrer, què passa?-, passen els avions i ens llancen bombes -on vaig, on em refugie, què hem fet?-.

Però no. No ens ho podem imaginar. AFORTUNADAMENT! Hem de reinventar la situació, tornar enrere en la proposta i treballar des de la corporeïtat, des de la respiració. Intentar no "fer cara de ", sinó respirar "com si". A través d'aquesta respiració podrem aconseguir que el nostre públic puga entendre alguna cosa del que volem dir-li.

I sí, és molt difícil. Tenim pocs anys, moltes ganes de riure i jugar... i una guerra... I mort, i sang. Però sabem que hi ha també, a moltes parts del món -moltes-, que hi ha, dic, molts adolescents com nosaltres amb ganes de riure i de viure que veuen com volen les bombes pels seus caps. Per això, nosaltres que podem, hem de fer-los visibles.

Des de colombia ens arriben les veus de les dones per la pau. En aquest cas, Antígona, de Patrícia Ariza i el seu grup La Candelaria. Dona i "teatrista"

"Hoy, en pleno siglo XXI, Antígona se coloca de nuevo como una piedra en el zapato porque regresa desde “las cuevas de aves de colmillos afilados” adonde fue confinada por el rey tirano, a interrogarnos sobre las leyes que no están escritas pero que no pueden ser borradas, porque son las leyes del vínculo y del afecto. Ella, Antígona, mujer, joven y rebelde, “la de los menudos pies”, princesa y mendiga, en esta visión dramatúrgica de Patricia Ariza regresa para, desde su enrancia fecunda, indagar sobre el destino de la Justicia"

"Cuando Patricia Ariza estuvo en el Urabá, unas mujeres le contaron que no podían enterrar a sus hombres, víctimas de la guerra en ese lugar de Colombia. De inmediato, asemejó tal situación con el mito de Antígona, a quien castigaron al encierro por romper la ley del rey Creonte, que prohibía sepultar a los muertos en combate.
Eso llevó a Patricia a obsesionarse con la obra"

Aquests dies Patrícia Ariza, una altra de les actrius/directores que s'enamoren d'Antígona, està sent investigada per subversiva. Des d'Amoraescena us invitem a llegir les seues paraules.

"Yo, Patricia Ariza, luego de leer el artículo de El Espectador del día 21 de Diciembre (2008), en la página judicial, donde se refieren a un expediente policial según el cuál yo podría estar usando el arte para la subversión, quiero expresar a la opinión pública, pero sobre todo a mis amigos y amigas, que estoy asombrada de semejante montaje tan mentiroso como infame.

Reitero que soy artista, dramaturga, miembro del Polo Democrático Alternativo y del movimiento Social de Mujeres.

Que hago parte de la oposición y ejerzo con alegría el derecho inalienable a crear en el arte colectivamente y de manera solitaria en la poesía.

Que no me avergüenzo de haber sido hippy y nadaista porque hacía parte de dos importantes movimientos libertarios y culturales.

Que he celebrado la vida y a la vez ejercido el derecho a no estar de acuerdo.

Que nada ni nadie me hará renunciar a ese derecho porque en él reside el sentido mismo de la existencia.

Que estoy en desacuerdo con este gobierno porque lo considero autoritario como el que más.

Que lucho por el Intercambio Humanitario, aunque no le guste al presidente y que suscribí con las otras y los otros Colombianos por la Paz, el comunicado por el acuerdo humanitario y la liberación de secuestrados.

Agradezco a todas las personas, artistas, científicos y académicos, a las instituciones culturales, a los grupos de teatro y a mi familia, las valerosas, afectuosas y copiosas manifestaciones de reconocimiento, afecto y solidaridad.

Gracias a esos mensajes mantengo el ánimo y la convicción en lo que creo, intactos.

PATRICIA ARIZA"

Més informació:

http://argivo.lacoctelera.net/post/2009/01/05/patricia-ariza-proceso-contra-teatro-colombiano-palabra

Solidaridad con Patricia Ariza: Carta abierta al Gobierno de Colombia

Projecte Magdalena

Patricia Ariza habla sobre su caso en la Fiscalía: No me van a quitar mi derecho a opinar

al tall! Preparant les primeres escenes.

Hui hem treballat el moviment en l'espai, un poc les caigudes a terra i com alçar-nos sense fer esforç. Després hem treballat els portés sobretot el del grup d'Adrián. I per acabar s'hem quedat Juan, Héctor, Adrián i Iván i hem treballat els seus personatges. S'ha passat Tamara que m'ha ajudat al començament de la sessió.
Hem vist a l'ordinador aquests dos vídeos (no sé si m'he passat perquè les imatges són prou fortes, ho he avisat). Però després de vore-les crec que han quedat prou reflectits amb elles i la part del bombardeig pot quedar molt bé amb els desplaçaments i les oscil.lacions.

(Enviat per Nico, 25 de febrer)

Bombardeig sobre Guernica

Vietnam Nalpalm

Ahir (24 de febrer) el treball fou d'anàlisi "dramàtica" de l'Antígona de Carme Teatre: el text i el silenci -la part blanca del full, com ens deia un dia Valentí-, el vestuari i els seu significat. Els estereotips que ens havien desmuntat amb la "corporeïtat". Acabàrem amb un treball de xi-kung.

Antígona 18100-7

Ahir vam anar al teatre. Tinguérem l'oportunitat de veure Antígona en escena. ANTÍGONA 18100-7. una proposta del Carme Teatre.
No faré, des d'ací, crítica teatral, que ja l' han feta els crítics, tot i que m'ha semblat fantàstica, impressionant, emotiva; tot i que encara n'estic en ella, i al grup encara li ressonen als ulls el que va passar ahir. Ha estat la primera conversa del dia quan s'han trobat. Ha propiciat noves idees-imatges-sons-personatges. Ha posat en circulació el treball que venim fent des d'octubre.
No us negaré que l'obra és dura, que no pot deixar indiferents els espectadors- i pobres de nosaltres si quan veiem esta mena de teatre no ens commovem!!!. – però al grup hi ha alumnes-actor-actrius de 13, 14 anys. I que a l'eixida ells diguen que els ha agradat , i ho conten als i les companyes, i que n'estiguen commoguts encara... és molt important. Indica que els seus caps estan en marxa. Que se'ls heu posat en marxa.
Vull agrair públicament, i molt, a tot l'equip de Carme Teatre que malgrat l'esgotament es quedaren a xerrar amb nosaltres. No sabeu com va ser d'important per ells i elles la possibilitat de posar en marxa eix feet-back que ens oferíreu. Escoltar les veus del director, Aureli, del productor, Raúl, de Maribel, eixa Ismene forta, de Domingo i de Ricardo, “el cor”. Donàreu respostes a dubtes que encara que no formularen en veu alta teníem als seus caps, els mostràreu una altra manera de fer teatre diferent a la que estan acostumats. Parlàreu, i escoltaren de vosaltres, conceptes com CATARSI, PODER, TREBALL ACTORAL, PORS, INVESTIGACIÓ-ACCIÓ, COMPROMÍS. Mostràreu camins per on transitar. Com Antígona ens mostra.
Gràcies, de nou.
Podeu veure les fotos

al Carme teatre

La tumba de Antígona, les belles paraules de Maria Zambrano

Si l'hagueres vist, germana. Estava sobre una roca, roja de la seua sang, la sang feta ja pedra, i jo vaig vessar molta aigua, tota la que vaig poder sobre ella, per llavar-la, a ella, a la sang, i que correra. Perquè la sang no s'ha de quedar dura com una pedra. No, que córrega com allò que és la sang: una font, un rierol que la terra s'engolix...La sang no és per quedar-se feta pedra, atraient els ocells de mal auguri que venen a tenyir-se els becs. La sang, així, du sang, crida sang perquè té set, la sang morta té set i després venen les condemnes, més morts, encara més en una processó sense fi. Vaig vessar aigua, tota la que vaig poder, per calmar la seua set i que correra viva fins que s'amerara la terra. Perquè la terra després brolla, que la sang vol brotar. Brolla en una font ... la Terra ho arregla tot, ho distribueix tot. Bo, vull aquestes coses, si la deixen. Però no la deixen, no. No la deixen mai ells, els qui manen. La deixaran alguna vegada que faça el seu treball en pau? Li sostraeuen els morts, o se'ls lleven amb una maledicció nugada al coll. I després, em veus ací? Li llancen criatures vives, vives com ho estic jo, més viva que mai, vivent de veritat.
Però escolta, germana, tu que estàs encara allà dalt, em diràs quan la pelussa de la primavera neix sobre aquesta tomba? Dis-me, quan nasca alguna cosa, digues-me que m'ho vindràs a dir?

Emocionar i emocionar-nos

Només arribar a casa em trobe en la necessitat d'escriure. Moltes coses van passant, totes molt ràpides. La troballa -per fi, després de moltes voltes, del text de Maria Zambrano La tumba de Antígona, la incorporació al nostre text dramàtic d'algunes de les seues paraules -bellíssimes...- i dos dies intensos de tallers.
Ahir vàrem començar amb la intenció de treballar veu, això que al grup li resulta tan avorrit. Ja sabeu: en cercle, respirar, vibrar, percudir, vocalitzar, ... Volíem, també preparar la visita de Valentí per tal que pogués entendre una mica el treball que havíem fet fins ara. Però acabàrem fent un taller d'abraçades. Ja sabeu. Aquest taller ens permet treballar conceptes teatrals com la mirada, l'espai, -intern i extern-, i personals -afectivitat, contacte (“con-tacte”), respecte -dels límits propis i de l'altre/a... Per últim, una roda col.lectiva que ens va permetre conéixer-nos millor. Sonaren paraules com energia, relaxació, perdó, força, intuïció, atenció, alegria.....

Hui la sessió ha estat dura, densa i forta. Ha començat amb un soroll de guerra i ha acabat amb una ritual de mort, d'acomiadament. Heavi, no? Hem pogut presentar només unes poques escenes, sobre les quals encara ens queda molt de treball però s'ha pogut veure això que caracteritza Amoraescena: emoció. Gràcies.

"El gesto de la memoria"

Al taller d'ahir (esta setmana hem treballat dos dies, no us penseu)vaig llegir algunes de les frases de l'entrevista que teniu al post anterior. Algunes parauales són màgiques, i no podem deixar d'apuntar-les ací:

Pel que fa a la vigència històrica d'Antígona, respon Miguel Rubio:

"El tema de los derechos humanos es problema fundamental en el Perú. (... )y el hecho de montar Antígona (...) tiene que ver con eso, tiene que ver con el tiempo que se viene y tiene que ver justamente con plantear, poner sobre la mesa el tema de los derechos humanos, pero ponerlo de una manera preventiva. Como que nos hemos cansado también de llorar por aquello que pasó, por denunciar la muerte. Creo que ahora hacer política pasa por hacer conciencia ciudadana también, pasa por gestos muchos mas pequeños. Y dentro de estos gestos creo que este gesto de la memoria, el gesto de recordar, de repetir, es muy importante."

Teresa Ralli i el projecte Yuyachkani, Antígona ens parla des del Perú

Quan el teu treball t'apassiona i a més, et proporciona la possibilitat de trobar-te amb persones igualment apassionades i apassionants, et poden passar coses com aquestes, passar un dissabte tancada a l'Octubre i compartir conversa i café.
D'aquesta conversa, la Laura Borràs, professora de Literatura a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), i ponent de la trobada, em va recomanar que fes una ullada l'Antígona de Teresa Ralli.
I ací em teniu, de nou de recerca.Us adjunte un petit fragment de l'entrevista a Miguel Rubio, director del projecte, i Teresa Ralli:

Cuales son los materiales, fuentes para este proyecto Antígona?. En primer lugar yo creo que el más importante es la situación de guerra que vivió el Perú, la guerra interna que dejó como saldo 25,000 muertos de los cuales entre 3 y 5,000 son desaparecidos. Los medios de comunicación nos saturaban cada noche con imágenes de madres, esposas, mujeres, hermanas buscando el cuerpo de sus hijos. En el mundo andino el acto de enterramiento es muy importante, tan importante que cuando no se encuentra el cuerpo se velan las ropas. Se ponen las ropas en una mesa o en el suelo con algo de comida. Se ponen las ropas del difunto y se hace ese velorio simbólico porque es importante encontrar el cuerpo. Dicen los cuentos, dicen las historias, que los condenados --se les llama así a aquellos que no encuentran sus cuerpo para darles sepultura-- vagan sin descanso y al vagar sin descanso se le cansan los pies. Es como una transitar permanente para estos vagabundos que están buscando el descanso.

Per llegir-lo complet, aneu ací