dilluns, 26 de gener de 2009

Mujeres de Negro por la paz desde Jerusalén


Carta de Gila Svirsky enviada per Charo Altable, des de Mujeres de Negro:


NO TENER NOTICIAS ES MALA NOTICIA


Estaba escuchando en la radio una entrevista a dos adolescentes del sur de Israel, ambos habían vivido durante varias semanas en unas condiciones intolerables, cogidos en el fuego cruzado de los adultos.


“Oh! mi familia nunca ve cadenas televisión extranjeras”, dijo uno. “No son tan exactas como las israelíes.”“Mi padre me lo prohíbe”, dice el otro. “Puede ser desmoralizante.”


Sí, ciertamente, puede ser desmoralizante. Si no ves las “cadenas extranjeras” – la CNN, la BBC o Sky News, y mucho menos al-Jazeera – no oyes la (otra) mitad de lo que está pasando. Nunca escucharás, por ejemplo, que

  • El hospital al-Quds de Gaza recibió un ataque directo ayer; o que

  • UNRWA notificó a las IDF (Fuerzas de Defensa Israelí) que un proyectil había alcanzado a uno de sus almacenes (comida, medicina y gasolina), pero que las IDF lanzó seis proyectiles más después de eso, o que

  • Algunos niños fueron encontrados encogidos en sus casas al lado de los cuerpos de sus madres o padres, probablemente después de días, ya que las ambulancias no podían llegar a ellos, a pesar de las estrictas leyes internacionales sobre el libre movimiento del cuerpo médico.

Pero los israelíes solo escuchan noticias israelíes. Así que, ¿qué me dijo mi vecino ayer?: “Israel tiene el ejercito más moral del mundo. ¿Qué otro ejército habría lanzado panfletos advirtiendo a los civiles para que se fuesen y así no ser heridos por los misiles?”

Bueno, la respuesta es: muchos países. Es una herramienta de propaganda común. Aquí va un extracto de un panfleto lanzado por los Estados Unidos en Japón durante la 2ª Guerra Mundial:

“Las armas usadas por las autoridades militares japonesas para prolongar esta guerra sin esperanza van a ser completamente destrozadas por las Fuerzas Aéreas Americanas. Sin embargo, las bombas no pueden ver, así que no sabemos dónde impactan. Como sabéis, los americanos somos gente humanitaria y no queremos herir a gente inocente. Por lo tanto, por favor evacuen estas ciudades.” http://www.ww2propaganda.eu/translat.htm
Y aquí un extracto de uno lanzado por Israel en Gaza durante estos días:

“Como respuesta a actos llevados a cabo por terroristas en su área en contra de Israel, las IDF están obligadas a responder inmediatamente y actuar en esta área. Para su propia seguridad, se le pide que abandone el área inmediatamente.” http://www.ynet.co.il/english/articles/0,7340,L-3649729,00.html
No hace falta decir que no hay ningún sitio a donde ir. Gaza es una franja estrecha (10% del tamaño de Rhode Island) densamente ocupada y con todas las fronteras cerradas a cal y canto.Pero los israelíes siguen repitiendo el mantra que remueve mi estómago: Las IDF son el ejército más moral del mundo.

A lo largo de estas horribles semanas, los reportajes más cuidadosamente documentados dentro de Israel, sobre lo que ocurre y no ocurre han sido los elaborados por organizaciones humanitarias. Puedes ver un blog (en inglés) combinado de estas organizaciones en http://gazaeng.blogspot.com/ Sabes que ha habido serios abusos de derechos humanos cuando once organizaciones se ponen a trabajar juntas en algo. B`Tselem incluso ha dado el paso sin precedente de lanzar un llamamiento para un alto el fuego [http://www.btselem.org/english/]. Se ha hecho un trabajo importante para llevar este mensaje a la sociedad israelí.

Para terminar pero no por ello menos importante, las organizaciones pacifistas continúan alzando sus voces solitarias y valientes ante la exaltación patriótica de motoristas y viandantes. Aquí está lo que escribí en mi cartel ayer: “Nos hemos convertido en nuestra peor pesadilla”. La mayoría de los que pasaban no pillaban el mensaje.

Gila Svirsky Jerusalem, 16 de enero de 2009.

Co-presidenta, B’Tselem http://www.btselem.org/English/ http://www.gilasvirsky.com/

"Activista por la paz desde hace más de 15 años, la israelí Gila Svirsky vive y escribe en Jerusalén. Ella es una de las miembros fundadoras de la Coalición de Mujeres por la Paz, un grupo formado por ocho organizaciones pacifistas de mujeres israelíes y palestinas. "La violencia me ha llevado a dedicar el total de mi vida cotidiana al conflicto..."

Per llegir algunes de les seues cartes anteriors en castellà, aneu a Women and live on Earth

diumenge, 25 de gener de 2009

Vides trencades, diaris des de Gaza.

Fragment d'un text trobat a la xarxa, del Periòdic.cat Blogs del Món

Estic cansat i deprimit. Tots ho estem. També estem enfadats. Com a civils, sentim que hem estat castigats per un crim que no hem comès. Més de 1.300 palestins han estat assassinats, prop d'un terç són nens, i aquestes xifres s'incrementaran a mesura que vagin rescatant cossos sense vida de sota de la runa. Hi ha 5.400 ferits, amputats, traumatitzats... gent que s'ha quedat sense casa. ¿Què hem fet per merèixer això?
Avui pensava que la majoria de presoners a Europa tenen més del que nosaltres tenim a Gaza. Tenen tres àpats al dia, electricitat, aigua potable, televisió... Potser ells no tinguin llibertat, però aquest és el càstig pels seus crims. Em pregunto, ¿quins crims hem comès nosaltres per ser castigats d'aquesta manera?
Necessitem temps per plorar els nostres morts, per aixecar-nos i per seguir endavant.

Necessitem líders mundials que puguin aturar tot això i que ens ajudin a reprendre les nostres vides amb dignitat.

Necessitem tots els passos a Gaza oberts perquè l'ajuda humanitària (aliments, material de construcció...) arribi a tota la gent que urgentment la necessita.

No estem demanant la Lluna, simplement volem poder anar al mercat i trobar menjar a un preu que puguem pagar, tenir aigua potable per beure, viure segurs i no dependre de l'ajuda humanitària per sobreviure. Volem tenir la possibilitat de deixar el nostre país si així ho hem decidit... Només demanem els nostres innegables drets humans.

Per llegir-lo sencer, pica ací

dijous, 22 de gener de 2009

Antígona davant Polinices

Hui, dues imatges esperançadores. Sembla que tenim aquests dies massa imatges de mort, de desolació, de destrucció, de dones i criatures que ploren guerres antigues que no entenen. Des d'Amoraescena us recordem, amb la voluntat d'acompanyar-vos en el dol, i amb el desig acaben ja, que ja hi ha prou. Amb l'esperança que un altre món, on la cura i tendresa siguen valors competitius, és possible.





Totes som Antígona


El treball d'ahir es va centrar en el text de l'escena on Antígona, tot trencant la prohibició, renta el seu germà. El text és una adaptació de l'Espriu.

Antígona renta Polinices.
Algú porta a Antígona una caixa amb encens, una gerra amb aigua, una tovallola i oli o crema(ungüent). Encén l'encens, i amb molta lentitud comença a rentar el germà. Les Antígones desdoblades:

A1. El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de la mare, que ens esperen.
A2.- Ella preferia Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia, i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís.
A5.- Ara avanceu junts per ribes llunyanes a través d'un mateix riu de sang.
A3.- M'agafaves les trenes i em feies mal... ,
A4.- Allunya els ocells!
A1.- La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu.
A2.- Que la terra colgue els trossos.
A3.- On és la teua força, Polinices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat?
A4.- Si no purificat per les flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de la mare.
A5.- I jo sempre ploraré la sang del nostre pare, la sang de Cadmos, la vessada sang d'Etèocles i la teua, Polinices.

Per tal de poder-lo preparar, tot el grup es convertí en Antígones. Tothom hagué de netejar, mimar, acaronar el seu o la seua companya, com si foren la persona més important del món, com si s'hagueren d'acomiadar d'ella.

Una paraula només serviria per resumir l'emoció que ahir hi havia a la sala: TENDRESA

divendres, 16 de gener de 2009

no en el meu nom


Gràcies, Antoni.

Suggerència escènica


Encara que no té res a veure amb el post del dia, m'agradaria que féreu una mirada al videoclip d'Europa, de Mònica Naranjo. Conté algunes imatges que ens poden suggerir propostes per la representació d'Antígona. Ja em direu.

Accions urgents. Gaza 3


En Amoraescena estem una mica trasbalsades per la situació a Gaza. Qualsevol lectura o treball d'Antígona al taller es converteix en un enllaç a aquesta situació, i ens recorda d'altres: el Congo, Colombia... tantes persones en "pie de guerra".

Dimecres, mentres llegíem la proposta del text definitiu per Antígona i debatíem qüestions com les músiques o el vestuari, Xaro ens contà una petita història. Molt, molt petita. Quasi no recorde qui era qui, però em disculpareu si m'enganye en alguna cosa. Us la resumisc.


Una dona palestina (o era israeliana, Xaro?) va voler contactar, per tal d'iniciar un acostament per aturar l'odi entre els dos pobles, amb una dona israeliana. Aquesta li va dir que no, que no podia ni parlar amb cap membre del col.lectiu que havia assassinat el seu fill. La primera dona, mare també, li va mostrar la fotografia del seu fill, també assassinat, i li va regalar una rosa blanca.


Xaro, no sé si se me n'ha anat molt, però això és el que recorde. També recorde que al grup, normalment sorollós i rialler, es va fer un llarg silenci.


Adjunte també alguns enllaços per que us mantingau informades:


Gaza: la maquinaria bélica alcanza a las escuelas, des d'Educació sense Fronteres



dimecres, 14 de gener de 2009

Redes por la Paz

Us invite a visitar aquesta pàgina de Mujeres de negro.

dilluns, 12 de gener de 2009

Dones que ploren guerres: Gaza (2)


ALGUNES COSES QUE PODEM FER DAVANT LA SITUACIÓ PALESTINA

- Petició d'Amnistia Internacional:

"Israel y los Territorios Palestinos Ocupados: ¡protejan a la población civil!:
Ayúdanos a pedir a las autoridades israelíes a que pongan inmediatamente fin a los ataques desproporcionados e ilegítimos sobre la franja de Gaza, de zonas residenciales altamente pobladas, que permitan el acceso de la ayuda humanitaria y el acceso de testigos imparciales en la zona.

Per signar la petició, clica ací


(ALGUNES DE LES )Veinticinco acciones para lograr una paz con justicia
1) Estar informado/a de los acontecimientos y difundir esa información. En estas páginas se encuentra una información básica dereferencia:
http://www.btselem.org/english/Gaza_Striphttp://electronicintifada.net/v2/article4933.shtmlhttp://www.mepeace.org/forum/topics/the-true-story-behind-this-war
La verdad sobre esta guerrahttp://www.unitedforpeace.org/downloads/If%20Gaza%20falls.pdf


2) Contactar con los medios locales. Escribir cartas y tribunas de opinión a los periódicos locales. Escribir también a los organismos oficiales relacionados con la información.

4) Organizar y participar en manifestaciones ante las embajadasde Israel y Egipto, o, en su defecto, ante el parlamento, las sedes de los partidos o cualquier otro espacio convisibilidad pública (y procurar que los medios las cubran).

5) Realizar seminarios, mesas redondas, visionado dedocumentales,etc.

7) Poner una bandera palestina en la ventana.

8) Llevar un pañuelo palestino (Koufiya).

9) Llevar tiras negras en el brazo .

10) Enviar ayuda directa a Gaza mediante la agenciade NacionesUnidas UNRWA:
http://www.un.org/unrwa/

20) Preparar carteles grandes y colocarlos en las esquinas de lascalles y donde se reune la gente.


25) Dedicar un tiempo al activismo y a la paz cada día (1 hora) y pensar en otras posibles acciones distintas de estas 25.

divendres, 9 de gener de 2009

LAS SIN NOMBRE


Mujeres anónimas de Gaza
Las mujeres en Gaza tienen un lugar importante en la lucha de la sociedad civil contra la ocupación. Un papel anónimo, sin nombres y apellidos, sin medallas, pero lleno de pequeñas grandes victorias.


* En 1989, el campo de refugiados de Bureej se vivía un toque de queda muy estricto, como castigo colectivo por la muerte de un soldado israelí. Gran cantidad de palestinos habían muerto y centenares de casas habían sido demolidas. Se negaba el acceso al campo hasta a la Cruz Roja. Desde el vecino campo de Nuseirat un montón de mujeres, por iniciativa propia, se fueron uniendo en una marcha hacia Burjee, marcha a la que se fueron añadiendo niños y hombres. “Los soldados podrán matar no más de una centena de nosotros antes de que les dominemos. " Los soldados israelíes quedaron desorientados frente a estas multitudes que llegaban cantando. Hubo un único muerto. Acabaron retirándose detrás de sus barricadas. Los vehículos de la ONU y las ambulancias de la Cruz Roja se agregaron a la muchedumbre y juntos rompieron el asedio.


*El 3 de noviembre 2006 casi un centenar de mujeres se unió para defender a unos 60 hombres que estaban encerrados en una mezquita en Beit Hanoun, asediados por los tanques y tropas israelíes. Avanzaron unidas hacia la mezquita, lo que permitió huir a los hombres allí acorralados. El ejército israelí mató a dos de las mujeres e hirió a varias de ellas. Se convirtieron en heroínas anónimas. Su coraje había salvado a sus maridos e hijos.


*El 22 de enero 2008 las mujeres palestinas, una vez más, dirigieron la sociedad civil palestina, de un modo significativo y eficaz. Ante el asedio constante de Israel que está matando de hambre a la franja de Gaza, las mujeres del pueblo organizaron una marcha para quebrantar el bloqueo. Descendieron hacia la frontera entre la franja de Gaza y Egipto. Madres hambrientas desafiaron los garrotes, los gases lacrimógenos y la policía militar egipcia con el fin de cumplir un acto tan elemental como comprar alimentos, medicinas y leche.El día siguiente, el coraje de estas mujeres llenó de fuerza al pueblo y casi la mitad de la población de franja de Gaza atravesó la frontera en un alzamiento colectivo, en lo que se ha convertido en la más grande evasión de una prisión en la historia.

Dones que ploren guerres: Gaza

Sense paraules!!!

dijous, 8 de gener de 2009

temps de pau

Aquests dies no són massa gloriosos per la cultura de la Pau. La nostra Antígona ens recorda la seua actualitat amb tantes bombes, míssils, invasions, grups terroristes i terrorismes d'estat... Ahir van haver tres hores de "gràcia" per tal de continuar més tard amb la "guerra defensiva". Una lluita desigual i irònica. Tres hores per recollir els morts i buscar menjar per continuar matant-los. Un trist sarcasme.
" El moviment de pau de les dones en Palestina i en Israel creu que ha arribat el moment d'acabar amb el bany de sang. És temps d'abandonar les nostres armes i les nostres pors.
Nosaltres ens neguem a acceptar més combats en les nostres vides, en les nostres comunitats, en les nostres nacions,. Ens neguem a seguir amb la por. ens neguem a lliurar-nos a la violència. Ens neguem a ser enemigues"
Aquest és un breu fragment d'un manifest de 2006 de la Coalició de dones per la pau, fundada per, entre d'altres, Sumaya Farhat-Naser i Gila Svirsky.
Us afegix ací un fragment d'una carta d' Yvonne Deutsch i Gila Svirsky enviada a principis d'any:
Germanes estimades i amics
El moviment per la pau de les dones, com també l’esquerra israeliana, estan lluitant contra la guerra un dia rere l’altre, des que ha començat. No aconseguim prou cobertura dels mitjans de comunicació.
Les organitzacions de dones s’apleguen per declarar que la guerra no és un mitjà legítim per a la solució d’aquest conflicte. Us demanem que doneu difusió a aquest missatge.
El divendres, 2 de gener, hi haurà una manifestació de dones contra la guerra.
Feliç Any nou. Esperem veure-hi l’abolició de les guerres i de la destrucció. Esperem veure-hi un canvi de dirigents i societats perquè la vida humana i la prosperitat de tothom siguin respectades i promogudes.
Amor i pau.
Yvonne Deutsch i Gila Svirsky

Nosaltres, organitzacions de dones per la pau, des de diferents horitzons polítics, demanen el silenci de les armes i demanem el començament immediat de deliberacions per parlar de pau i per acabar amb la guerra. La dansa de la mort i la destrucció s’ha d’acabar. Demanem que la guerra ja no sigui una opció, ni la violència una estratègia, ni l’assassinat una alternativa. La societat que volem ha de permetre que tots els individus puguin portar una vida segura -a nivell personal, econòmic i social.
És clar que el preu més alt el paguen les dones i les poblacions de la perifèria -geogràfica, econòmica, ètnica, social, i cultural- que, ara com sempre, s’exclouen de l’esguard públic i del discurs dominant.
És temps per a les dones... demanem paraules i accions diferents.

A més a més, no us perdau una passejada per aquest bloc (ací)

divendres, 2 de gener de 2009

Els hòmens i les dones

Els hòmens moren en la guerra i les dones en el llit.
Amb esta afirmació vaig iniciar este camí; hora és ja de comentar-la.
Els hòmens en la Grècia antiga, heroica i cívica, morien en la guerra, lluitant per la pàtria i els seus ideals. No cabia major glòria que caure per ells, i d'això presumien en els seus epitafis, visibles en les necròpolis. D'esta manera, a més, es guanyaven una segona vida: la de la fama.
En canvi, per a les dones existia una curiosa paradoxa: el millor elogi era la falta d'elogi. Passar desapercebuda. Existir només per als familiars. Què podia haver-hi en les seues làpides? Anodines vides resumides en la bondat d'una mare o la felicitat d'una esposa.
Tampoc podien fer molt més.
Els hòmens, per tant, moren en la guerra i així conquisten la gratitud dels seus conciutadans i el bon nom per a la família; les dones, en canvi, moren en el llit, hi haja guerra o no, i així conquisten l'oblit social.

Tombes al barri del Ceràmic d´Atenes

Però, si la literatura és reflex de la realitat, no totes les dones van patir esta situació: en els relats novel·lescos que conformen la primera obra històrica, les Històries d'Heròdot d'Halicarnàs, apareixen ressaltades moltes morts de dones. Per què? Pel seu caràcter dramàtic, excessiu i romàntic: no apareixen les dones del carrer, sinó reines i amants.
A esta tendència, comú a totes les literatures durant moltíssims segles, no escapa la tragèdia: la diferència consistix en el gran nombre de dones que les pobla i les seues diferents morts.
Nicole Loraux les tipifica i explica.
Però esta és una història per a un altre dia.


Un suggeriment per a tots els aficionats al cine i al teatre: Oviedo Exprés, l'última pel·lícula de Gonzalo Suárez, teatre dins del cine i vida dins del teatre, i tot salpebrat de literatura. Si podeu, no deixeu de veure-la.